El cistell de les cireres
L'any 2015 serà un any eminentment electoral i la primera cita la tindrem a Grècia d'aquí a poc més de quinze dies. Els comicis grecs ens afectaran tant des d'un punt de vista econòmic com polític. Si es compleixen els pronòstics i l'esquerra radical agrupada en la coalició Syriza aconsegueix aquest cop ser la força més votada, Europa haurà d'afrontar la possible rebel·lió d'un govern de la zona euro a les directrius de les polítiques d'austeritat. En el cas de Grècia això pot tenir unes conseqüències molt concretes, en tant que és un país intervingut en el qual s'han portat a terme dos plans de rescat i en el qual s'han deixat en suspens les aportacions d'una nova injecció econòmica a l'espera dels resultats d'aquestes eleccions. La recuperació econòmica, o el model que s'apliqui per aconseguir-la, tenen una cita a Grècia. Qui pot pagar les conseqüències del que passi és l'euro i l'estabilitat de la moneda europea. Des d'un punt de vista polític tothom estarà molt pendent de com reaccionarà el màxim exponent de la política rupturista quan estigui, si hi està, al capdavant de la responsabilitat de govern. De moment Syriza ha demostrat un pragmatisme absolut i ha respost a l'intent dels seus adversaris de sembrar la por fent un gir que els ha portat a comprometre's amb el futur de l'euro. La coalició grega, com Podem a Espanya, no té cap problema a declarar un pragmatisme d'oportunitat que els porta a adequar el seu discurs a l'evolució de l'opinió pública. Són desacomplexadament populistes.
Les eleccions de Grècia tenen una
formulació gairebé plebiscitària. El conservador Andoni Samaràs, incapaç d'assolir una majoria suficient per continuar amb la seva proposta política, ha decidit que era el moment de caixa o faixa.
Les següents eleccions que ens podem trobar al calendari d'aquest any són uns comicis avançats al Parlament si el president Mas arriba a la conclusió que es donen les condicions adequades per fer-les precisament en clau plebiscitària. Fins ara Artur Mas havia defensat que això passava per una candidatura conjunta, al més àmplia possible, de les forces que donen suport al procés. Pel que ha transcendit els últims dies, el president de la Generalitat podria estar considerant la possibilitat de convocar aquests comicis tot i que un possible acord no signifiqui concórrer amb una mateixa candidatura. Si finalment hi ha eleccions al Parlament, totes les enquestes apunten que irrompria amb força l'opció de Podem, però de ben segur que ho faria impulsada o frenada pel precedent grec.
Unes eleccions que tenen data fixada i inamovible són les municipals. Tot i que la lògica de la política local és molt diferent a la resta, això no vol dir que s'aïlli de la política nacional. No serà el mateix discurs el dels partits que es presentin segons si hi ha hagut abans unes anticipades i segons quin hagi estat el resultat. Si el resultat al Parlament serà decisiu per al futur del procés, les municipals ho seran per als partits. En un escenari de previsible atomització el poder real de les formacions es mesurarà, també, en el nombre i la importància –per la suma de pressupost de què es disposa– dels ajustaments que es governen.
Les eleccions que cada cop sembla que s'allunyen més són els comicis a les Corts espanyoles. Si res no fa trontollar el camí de la recuperació, Mariano Rajoy sembla que estaria contemplant la possibilitat d'allargar tant com pugui la convocatòria, la qual cosa pot significar fins i tot deixar-les pel gener de l'any vinent. En tot cas cal no oblidar que les municipals són també autonòmiques a la majoria de comunitats autònomes, i de la mateixa manera que el PP va preparar el seu aterratge a La Moncloa encerclant Madrid, la pèrdua o el debilitament als bastions tradicionals podria fer saltar pels aires el partit. En definitiva, totes les cireres que hi hagi al cistell acabaran per barrejar-se.
