La cruïlla de l'islam a Europa

El bru­tal atemp­tat a la revista Char­lie Hebdo a París sig­ni­fica un punt d'inflexió que, si les comu­ni­tats islàmiques que viuen a Europa no afron­ten amb valen­tia, pot abo­car els segui­dors d'aquesta religió a un car­reró sense sor­tida de con­fron­tació que només bene­fi­ciarà els sec­tors musul­mans que amb la prèdica o les armes rene­guen dels valors de lli­ber­tat de consciència i expressió d'Europa i, també, els líders popu­lis­tes que crei­xen sac­se­jant la xenofòbia, en un con­text de rup­tura de la cohesió social. Esce­nari nefast per a la majo­ria de musul­mans o ori­gi­na­ris de països musul­mans i també per als qui cre­iem en els valors de l'huma­nisme i la lli­ber­tat de cre­en­ces.

Tan cert com que fa sis o dotze segles eren més tole­rants i oberts als des­co­bri­ments científics, als debats filosòfics i a la diver­si­tat de cre­en­ces certs països islàmics que bona part de l'Europa cris­ti­ana, l'islam ofi­cial viu avui al marge de certs des­co­bri­ments científics, i nega la pre­va­lença de la subs­tan­ti­vi­tat dels drets humans. Subs­tan­ti­vi­tat dels drets humans que es basa en la con­si­de­ració igua­litària de totes les per­so­nes siguin d'on siguin i tin­guin les cre­en­ces que tin­guin i, també, en la lli­ber­tat de poder can­viar de cre­en­ces i no ama­gar-se'n.

L'islam, que està man­cat de màxima auto­ri­tat o califa des del 1924, no ha anat en aquesta direcció i con­si­dera l'Alcorà l'última i defi­ni­tiva reve­lació de Déu que no pot ser rein­ter­pre­tada, i no només pretén donar res­posta als rep­tes espi­ri­tu­als dels cre­ients, sinó que també és el marc al qual s'han de sot­me­tre la política i les rela­ci­ons huma­nes. I com que està per sobre de la política i els drets humans, no es per­met, per exem­ple, que un musulmà deixi de ser-ho, tot i que mili­ons al nord d'Àfrica dei­xen de ser-ho sense fer-ho públic.

Cer­ta­ment, en molts països islàmics i entre les comu­ni­tats magri­bi­nes euro­pees hi ha molts pen­sa­dors que qüesti­o­nen cer­tes inter­pre­ta­ci­ons de l'Alcorà o fins i tot qüesti­o­nen l'auten­ti­ci­tat o la lite­ra­li­tat de certs frag­ments de l'Alcorà i dels hadits o fra­ses atribuïdes a Mahoma. Però, lamen­ta­ble­ment, tret de Tunísia, que gràcies a la pressió del car­rer la seva nova cons­ti­tució pro­hi­beix la per­se­cució de l'apos­ta­sia –és a dir, dei­xar de ser musulmà o qüesti­o­nar la lite­ra­li­tat de l'Alcorà–, el text que els musul­mans d'una o altra tendència con­si­de­ren com a sagrat té frag­ments, sobre­tot en la seva segona part, que inci­ten a l'odi con­tra els ateus, els jueus i els cris­ti­ans. Tot i que a l'Antic Tes­ta­ment i la Torà hi ha frag­ments que cri­den a la violència, avui des de les esglésies cris­ti­a­nes i les sina­go­gues quan es comen­ten aquests frag­ments es con­tex­tu­a­lit­zen i no s'inter­pre­ten en aquest sen­tit.

L'islam, però, tal com s'inter­preta majo­ritària­ment, xoca amb els prin­ci­pis de lli­ber­tat ideològica, de consciència i d'expressió. Evi­dent­ment els musul­mans euro­peus no poden can­viar el que es diu des de les mes­qui­tes i els palaus reials a Riad, Qatar o Rabat. Però, pel seu propi bé, hau­rien de reconèixer sense embuts que la lli­ber­tat de consciència –creure o no creure– i la d'opi­nar amb parau­les o dibui­xos de bon o mal gust for­men part dels pilars d'Europa.