Opinió

L'atzar i el destí

Res del que passa no és casual. Allò que en diem atzar potser no és res més que un destí amb una trama de causes i efectes que som incapaços d'entendre

Científics nord-ame­ri­cans de la Uni­ver­si­tat Johns Hopkins han demos­trat a través d'un estudi publi­cat a la revista Sci­ence que estar sa o malalt, tot ple­gat, no és res més que una qüestió d'atzar. Afir­men que, de 31 tipus de càncer, n'hi ha nou que es pro­du­ei­xen per cau­ses genètiques o mals hàbits. Per con­tra, la majo­ria, 22, apa­rei­xen per culpa de la mala sort. Després de fer aquest tre­ball, ho deu­rien cele­brar amb un bon cigar, perquè ja hem arri­bat al cap del car­rer.

No és estrany?, científics que han de recórrer a quel­com tan poc sòlid com l'atzar? Els éssers vul­gars tenim la sen­sació que cada cop hi ha més gent que pateix càncer. Fa pocs anys, quan ho comen­ta­ves a algun metge, et negava l'evidència i et feia veure que era una per­cepció que tenies a causa de l'enve­lli­ment de la població. Com més enve­lli­ment, més càncer. Però d'un temps ençà obser­vem gent cada cop més jove patint càncers viru­lents, sense mals hàbits ni con­di­ci­o­nants genètics. Ales­ho­res, quin argu­ment et donen? Pel que hem vist, la mala sort. Molt tran­quil·lit­za­dor.

Tot el que va dir Hipòcra­tes, el pare de la medi­cina, fa cosa de 2.300 anys llargs, sem­bla que no té cap valor. Con­si­de­rar que la vida humana té un ordre precís i exacte en què tot allò que s'esdevé, d'alguna manera, està con­tro­lat i moti­vat per un seguit de cau­ses i efec­tes, es veu que no fa modern. Hipòcra­tes deia que en la vida d'una per­sona res no és fruit de l'atzar, sinó que tot està entre­lli­gat i és coin­ci­dent. Per tant, durant tot aquest temps, què ha can­viat?

Encara que alguns dic­ci­o­na­ris ho posin com a sinònim, el destí no és atzar. És ben bé el con­trari. El destí, gràcies al raci­o­na­lisme (que no vol dir la raó) impe­rant, té molt mala imatge: sovint ens el pre­sen­ten com una cosa maca­bra que ens duu inde­fu­gi­ble­ment cap a la mort. De fet, la vida en gene­ral ens hi duu, agradi o no. El deter­mi­nisme està molt mal vist. Ens esti­mem més creure que l'ésser humà domina el seu fat i que amb el lliure albir fa i desfà segons la seva con­veniència. Tenim lliure albir per deci­dir no estar malalts? Però si no el tenim ni per triar la roba que ens posa­rem, perquè al cap­da­vall és la indústria de la moda la que deci­deix si hem de dur camalls amples o camalls estrets!

Èsquil, cre­a­dor de la tragèdia grega, no devia conèixer el lliure albir. Segons l'anècdota reco­llida per Valeri Màxim, el dra­ma­turg grec estava pas­se­jant un mal dia pel des­cam­pat quan sob­ta­da­ment una àliga (un tren­calòs, segons la tra­ducció), tot volant, va dei­xar caure damunt de la seva testa una closca de tor­tuga i el pobre Èsquil va fer l'ànec a l'ins­tant. En aquest cas on som? És una qüestió de sort? Una casu­a­li­tat? O hi ha un destí ordit per a cadas­cun de nosal­tres? L'his­to­ri­a­dor i filòsof romà Plini expli­ca­ria més tard que el cas de la closca de tor­tuga en rea­li­tat obeïa a un ora­cle que va adver­tir Èsquil que mori­ria el dia que li caigués una casa al damunt. Per aquest motiu, deien, solia tres­car fora vila mirant d'evi­tar aquesta fata­li­tat. Mal­grat tot, la malas­tru­gança fatídica havia d'arri­bar. Què és la closca sinó la casa de la tor­tuga?

Res del que passa no és casual. Allò que en diem atzar pot­ser no és res més que un destí amb una trama de cau­ses i efec­tes que som incapaços d'enten­dre. Aquest estudi ens acaba mos­trant que, pel cap baix, els científics que l'han fet han llençat la tova­llola. No saben ni poden esta­blir cap argu­ment expe­ri­men­tal que expli­qui per què unes per­so­nes emma­lal­ti­ran de càncer i unes altres no. I com que no poden ela­bo­rar cap estadística (les estadísti­ques són una de les fal·làcies més des­truc­ti­ves del nos­tre temps), recor­ren a un prin­cipi que no els faci que­dar en ridícul: la sort, l'atzar. Tant per tant, val més recórrer a l'astro­lo­gia o a la pro­vidència, que tenen més vali­desa. N'hi havia prou dient: “Senyors, amb fran­quesa: no sabem per què es pro­du­eix el càncer!” Si més no, serien sin­cers.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia