Què esteu fotent?

En l'arti­cle ante­rior aquest cro­nista es per­me­tia aler­tar sobre la deriva cau­sada en l'estat d'opinió de la ciu­ta­da­nia pel poc edi­fi­cant espec­ta­cle del des­a­cord de Mas i Jun­que­ras. He dis­cu­tit el cas amb uns i altres. Cer­ta­ment, els con­vençuts i els entu­si­as­tes no es des­pen­ja­ran del procés, però entre els votants hi ha un sec­tor d'aca­bats d'arri­bar al sobi­ra­nisme –veient l'evo­lució de les enques­tes els últims qua­tre anys, és incon­tro­ver­ti­ble–, i la con­sistència de les seves con­vic­ci­ons no és la mateixa que la d'altres, i hi ha un sec­tor impor­tant d'inde­ci­sos –a les enques­tes em torno a reme­tre–. En els votants d'aques­tes fran­ges la con­sulta, referèndum o com se'n vul­gui o se'n pugui dir, es gua­nyarà o es perdrà, i la manca d'intel·ligència emo­ci­o­nal col·lec­tiva amb què por­ten el cas Mas i Jun­que­ras sem­bla dis­se­nyada per des­trem­par-los.

a HORES D'ARA ja no val la idea que el procés és com­pli­cat, que posar-se d'acord és molt difícil, que hi ha molts fac­tors en joc. Això s'adiu amb mol­tes altres coses en aquest món, per no dir amb la majo­ria. És difícil arri­bar enlloc quan els qui t'hi han de por­tar exhi­bei­xen dia a dia com es bara­llen per qui va a davant i, sigui cert o no –ho recalco, que és com allò de la vir­tut de la muller del Cèsar–, en la ciu­ta­da­nia genera des­con­fiança i refús con­tem­plar com l'interès polític per­so­nal i con­tin­gent compta més que l'altura de mires davant d'una opor­tu­ni­tat històrica única en tres-cents anys.

L'altre dia, tres assas­sins van assal­tar la seu de la revista Char­lie Hebdo. Els morts són dotze quan escric aques­tes línies; per­me­tin-me hono­rar-les amb els noms d'alguns autors que jo seguia i apre­ci­ava: Wolinski, Charb, Cabut, Tig­nous. En més d'una ocasió he dis­cor­re­gut sobre l'humor. Hi ha l'aco­mo­da­tici i l'autèntic, el diges­tiu i el revul­siu. Com dis­tin­gir-los? Per mol­tes mane­res intrínse­ques, per una d'inequívoca: com el tracta el poder esta­blert; quan li fa gràcia i s'hi afe­geix –i l'humo­rista ho per­met– no és humor, és la conyeta per aju­dar a fer empas­sar-se a la població nyaps i mocs inem­pas­sa­bles. En canvi, quan li molesta i fa el pos­si­ble per silen­ciar-lo, és noble, impres­cin­di­ble acti­vi­tat crítica, denun­ci­a­dora, evi­den­ci­a­dora de dis­ba­rats, absurds i ridículs. L'humor de Char­lie Hebdo era d'aquests, i ha que­dat clar per sem­pre, si no ho estava, amb una acció de poder tan inequívoca­ment cri­mi­nal que no deixa lloc a dub­tes ni a pon­de­ra­ci­ons intel·lec­tu­als.

Com reac­ci­o­narà França –i Europa– davant d'un atac a la seva essència? A l'ame­ri­cana, amb una ven­jança primària, pròpia de valors de tro­glo­di­tes, sense pen­sar en les con­seqüències? O a l'euro­pea versió 2.0, xer­rant molt i no fent res? Qual­se­vol de les dues serà nefasta, i costa d'ima­gi­nar-ne d'altra. El reco­nei­xe­ment –en tots els sen­tits del mot– dels pro­pis valors sem­bla un exer­cici sos­pitós en les soci­e­tats evo­lu­ci­o­na­des –hi ha qui veu l'euro­pea en fase ter­mi­nal–, s'hi bar­re­gen fal­sos pudors pseu­do­pro­gres­sis­tes i regres­si­ons fanàtiques, i s'augura difícil una res­posta con­sis­tent, digna i efec­tiva.

Tor­nem al procés sobi­ra­nista. Con­sistència, dig­ni­tat i efec­ti­vi­tat cal espe­rar dels pas­sos imme­di­ats, i dels sub­següents. Cal, però no hi ha gai­res ele­ments per fer-ho. Res m'agra­da­ria més que haver-m'ho de men­jar, però cada cop veig més difícil que ens en sor­tim, i no per difi­cul­tats exter­nes, que són mol­tes i duríssi­mes, sinó per la pròpia inca­pa­ci­tat. Si una nació es carac­te­ritza per l'èxit en arti­cu­lar en ter­mes pràctics un con­junt de trets històrics, cul­tu­rals i carac­te­rològics, cada cop és més dubtós que Cata­lu­nya ho sigui, i no ho dic en tons dramàtics, sinó com a cons­ta­tació d'un fet objec­tiu, com diria “Hi ha boira a la plana de Vic”.

Con­fon­dre el crític amb el der­ro­tista ati­a­dor del desànim no sem­bla una bona estratègia, el marge de la pos­si­bi­li­tat que el crític, com el cri­ti­cat, es pugui equi­vo­car. La incògnita s'agu­ditza. Mas i Jun­que­ras no són anècdota sinó símptoma. S'ha posat la car­reta davant dels bous? Està pre­pa­rat el país pel gran repte plan­te­jat? Aviat es veurà.