Opinions fortes

Quan algú manté les nos­tres matei­xes opi­ni­ons amb un punt d'intran­sigència o d'exa­ge­ració mai no deixa de fer-nos una mica de gràcia. Ens agrada que les nos­tres cre­en­ces siguin esgri­mi­des amb fer­mesa, a la brava, encara que és en aques­tes acti­tuds on nia l'ou de la serp. La culpa dels atemp­tats con­tra els humo­ris­tes de Char­lie Hebdo no és de l'Islam, ni tan sols és culpa de cap religió, tot i que algu­nes pro­cla­mes o cites de tex­tos sagrats ens poden arri­bar a con­fon­dre. Qual­se­vol sis­tema de veure el món –una ide­o­lo­gia, un seguit de dog­mes científics, fins i tot una estètica…– pot dege­ne­rar en fana­tisme més o menys vio­lent, fins i tot la democràcia libe­ral, quan es creu que aquest sis­tema porta la redempció defi­ni­tiva de les soci­e­tats i de l'home i se'l vol implan­tar arreu del món per la força de les armes (així pen­sen els neo­con­ser­va­dors a l'ame­ri­cana). Qual­se­vol visió del món que pugui dege­ne­rar en una missió sagrada i en una forma de puri­ta­nisme corre el risc d'atraure els més infeliços de la tribu.

També el (nos­tre) naci­o­na­lisme ha tin­gut els seus vio­lents, i això no impe­deix que tots siguem naci­o­na­lis­tes –o patri­o­tes–, però estem dis­po­sats a sot­me­tre les nos­tres cre­en­ces a la crítica, a la democràcia, a la raó, i no ima­gi­nem que la nos­tra nació sigui ni la millor de la terra ni que porti amb ella totes les res­pos­tes a les inqui­e­tuds huma­nes. El fanàtic creu que en el si de la seva veri­tat hi ha La Veri­tat, i que és aquesta la que li per­met fer mal a l'altre amb bona consciència, fins i tot amb la creença que l'està sal­vant o que amb el seu crim està aju­dant a fer un món millor.

Les deman­des de més segu­re­tat col·lec­tiva, doncs, escol­ta­des després d'aquests assas­si­nats, no tenen, per si soles, massa sen­tit. El que neces­si­tem és més edu­cació, més crítica i més anàlisi, neces­si­tem tre­ba­llar la iden­ti­tat indi­vi­dual dels nos­tres joves, tot perquè no se sen­tin atrets pel magma des­per­so­na­lit­za­dor i ali­e­nant del fana­tisme.

Per això és ben trist que alguns polítics que sos­te­nen fanàtica­ment el seu espa­nyo­lisme i no tenen manies a l'hora de posar con­tra les cor­des la lli­ber­tat d'expressió –o les urnes cata­la­nes– ara vul­guin lluir-se com a cam­pi­ons de la democràcia i de les lli­ber­tats públi­ques. A alguns els agrada la lli­ber­tat d'expressió –o el dret a expres­sar-se a les urnes– només si s'exer­ceix més enllà de les pròpies fron­te­res… Els fanàtics o els intran­si­gents sem­pre s'han aju­dat entre si, encara que per­ta­nyin als can­tons més allu­nyats de l'espec­tre ideològic. Els extrems s'ali­men­ten, perquè ambdós viuen de la por a l'altre.

El con­ser­va­do­risme espa­nyol o francès se ser­veix de l'isla­misme com a fan­tasma que li per­met posar-se ferm con­tra la immi­gració, la delinqüència, la diver­si­tat cul­tu­ral o con­tra la lli­ber­tat reli­gi­osa. I el fana­tisme ter­ro­rista isla­mista gua­nya així argu­ments per con­ti­nuar amb el seu vic­ti­misme armat, i usa aquesta per­se­cució per con­ti­nuar cap­tant adep­tes. El fanàtic sem­pre fa màgia; acon­se­gueix amb la seva intran­sigència que ens tor­nem com la pit­jor imatge que ell ela­bora de nosal­tres matei­xos.

La lluita con­tra el fana­tisme és la lluita ini­cial de la moder­ni­tat, quan la Il·lus­tració va voler venir a posar ordre en un món pre­si­dit pel Dogma, l'Auto­ri­tat i la Veri­tat ina­mo­vi­ble. Davant d'això, el dis­curs il·lus­trat ens ense­nya el dubte, la iro­nia, i també l'humor, que sem­pre cap­gira les fal­ses jerar­quies del món i ens per­met tro­bar un espai per a una lli­ber­tat reno­vada.