Ho sabíem

Després dels assas­si­nats a París, ara tot­hom diu... bé, no pas tot­hom, perquè els par­ti­da­ris de l'autoin­cul­pació i la ren­dició pre­ven­tiva encara hi són, però sem­bla que estan gas­tant els últims car­tut­xos dialèctics. Ara gai­rebé tot­hom diu a Europa que estem en guerra. Ho diuen els matei­xos que l'any 2001 no en volien sen­tir a par­lar, i deien que allò de Nova York, on hi va haver molt més espec­ta­cle des­truc­tiu i molts més morts, no jus­ti­fi­cava cap guerra, ni l'ús de l'exèrcit, ni lleis excep­ci­o­nals, ni re. Espe­rem que no tar­din quinze anys més a iden­ti­fi­car l'ene­mic, perquè sense això no hi ha pos­si­bi­li­tat de defen­sar-se ni encara menys de pas­sar a l'ofen­siva. Les pri­me­res reac­ci­ons sem­blen poten­ciar la tendència a con­si­de­rar-nos a tots sos­pi­to­sos, en lloc d'anar a bus­car els qui ja han demos­trat el propòsit de veure'ns a tots morts. Les mesu­res pre­ven­ti­ves són necessàries, i el recur­rent debat sobre la segu­re­tat i la lli­ber­tat és mera­ment acadèmic perquè no podem igno­rar que, com deia Jef­fer­son, el preu de la lli­ber­tat és la vigilància cons­tant; però, tant o més que la gene­ra­lit­zació de l'escor­coll de male­tes i de l'espi­o­natge internàutic, és urgent la recu­pe­ració del que a França en diuen els ter­ri­to­ris per­duts de la república. Bar­ris sen­cers on la poli­cia no entra i, si hi va a bus­car un lla­dre­got, es troba amb un motí impro­vi­sat; esco­les on els mes­tres no poden par­lar de segons què, perquè hi ha alum­nes que no hi van a apren­dre sinó a impo­sar-se; mos­quees des d'on es cohe­si­ona ideològica­ment un seg­ment de població amb un dis­curs hos­til al país que els acull. Els pro­ble­mes que ningú no vol afron­tar no des­a­pa­rei­xen amb el pas del temps, sinó que empit­jo­ren. Europa ha igno­rat tots els avi­sos –si algú pen­sava fa anys que les ame­na­ces explícites eren exces­sos retòrics, ja té prou cadàvers per enten­dre que ana­ven de debò–, ha comès tots els errors pos­si­bles i, com més tardi a ado­nar-se'n, més feina se li girarà. La gent veu que han vin­gut a matar-nos pels car­rers i a coac­ci­o­nar els nos­tres governs: no accep­ta­ran que els diguin que són fan­ta­sies o pre­ju­di­cis.