El procés dels optimistes

“Ho vam acon­se­guir perquè no sabíem que era impos­si­ble” és un d'aquells eslògans amb aquell regust de vacuïtat enllu­er­na­dora sei­xan­ta­vui­tista que molts sobi­ra­nis­tes amb tirada a les con­sig­nes d'esprai i paret repe­tei­xen com un man­tra des de fa mesos per moti­var-se, per ali­men­tar el somni, per reforçar el desig de la inde­pendència. La rea­li­tat, en canvi, és més tos­suda que una banya de marrà i molt més pro­saica. La inde­pendència de Cata­lu­nya, si arriba, s'haurà acon­se­guit no pas perquè hi hagi hagut gent que no sabia que era impos­si­ble, sinó perquè hi haurà hagut prou gent que ha tre­ba­llat i s'ha esforçat cre­ient que es podia acon­se­guir. És menys èpic i gens poètic, però ana­lit­zant les heme­ro­te­ques dels últims anys es cons­tata que el procés l'estan tirant enda­vant no pas els teme­ra­ris, ni els somi­a­dors, ni els hipercrítics, ni els il·lumi­nats, sinó els opti­mis­tes, per bé que tota ope­ració d'una mag­ni­tud com la que ens està con­duint a la inde­pendència té un com­po­nent inde­fu­gi­ble de teme­ri­tat, de crítica i de somni. La il·lumi­nació no cal. El procés polític avança més aviat d'una manera grams­ci­ana, seguint aque­lla pauta del pes­si­misme de la raó i l'opti­misme de la volun­tat, i va arra­co­nant totes aque­lles pro­pos­tes polítiques basa­des en l'agror, en el pes­si­misme, en l'aixa­fa­gui­tar­risme com­pul­siu i en la por, l'amenaça o el menys­preu.

L'opti­misme és el motor i les milles es van tirant gràcies a aquesta empenta posi­tiva. Els opti­mis­tes, en política, sovint són mal vis­tos perquè s'iden­ti­fi­quen amb els il·lusos. Ser un il·lús, en aquest procés, no és pas creure que la inde­pendència és fac­ti­ble. Que no hi hagi cap altra alter­na­tiva via­ble ho posa fàcil a l'opti­mista. Ser il·lús és creure que aquest opti­misme ens estal­viarà la pica­ba­ra­lla, la tensió, la com­plexa nego­ci­ació indes­tri­a­ble de qual­se­vol procés polític. L'opti­misme i la impaciència són mals com­panys de viatge. Ho acon­se­gui­rem si no ens espanta la fei­nada que ens queda per fer-ho pos­si­ble.