A repèl i a contrapèl

La darrera campana que ha salvat el procés sobiranista ha estat aquesta vegada angoixosa. És cert que la política sempre és rellepada i que els pactes entre partits que es consideren rivals en l'arena pública són enormement complicats. I encara més quan toquen a les portes tres eleccions seguides. Però els centenars de milers de persones que donen alè al carrer a l'anhel independentista ja havien patit molt amb les incerteses i els enfrontaments que va provocar l'anunci de la consulta del 9 de novembre. Per a aquesta tropa, entusiasta i disciplinada, la cimera del Palau de Pedralbes va ser com la nit de Walpurgis. Se'n feien creus. No podien entendre de cap manera com els partits que havien caminat junts cap a la consulta de sobte s'enfrontaven i se'n deien de l'alçada d'un campanar. Allò va costar, i l'independentisme, fins aquell moment massiu, cívic i festiu, va respirar alleujat, però amb la mala sensació que alguna cosa s'havia trencat. I, malgrat tot, gairebé dos milions i mig de persones van acudir a les urnes.

Salvada aquella pantalla, la pròxima, la que acabem de viure, ha estat pitjor encara. Rematada la feina, feta la consulta, Iniciativa se'n va desprendre del tot. Quedava clar que el partit que lideren Joan Herrera i Dolors Camats només havien acompanyat el president Mas a peu d'urna. I allà s'acabava la treva limitada. Ho havien fet des d'una incomoditat que en els darrers trams no havien dissimulat, i a partir d'aquell moment Iniciativa deixava la companyia molesta i es limitava a a demanar, pel seu compte, un referèndum.

El cas d'Esquerra és més alambinat encara. El partit que lidera Oriol Junqueras ha donat a Artur Mas l'estabilitat parlamentària que necessita, però això li ha suposat també moltes incomoditats polítiques. Ha hagut d'aguantar que la mateixa Iniciativa, el PSC o Ciutadans (!) li recriminessin la complicitat necessària per perpetrar “retallades, privatitzacions i polítiques antisocials”. Per acabar d'arrodonir el drama, Mas i Junqueras es van anar distanciant cada vegada més. Des de l'agost el segon acusava el primer d'haver traït tots els seus compromisos en la convocatòria de la consulta i el primer recriminava al segon una inconsciència gairebé suïcida. A les xarxes socials la batalla entre els partidaris de Convergència i els d'Esquerra –sovint, també, entre alguns dels seus dirigents– ha estat abrasiva. La proposta del president de la Generalitat, que reclamava una llista unitària, encara ho va empastifar tot més. Perquè des d'Esquerra la van considerar una opa de Wall Street.

Quan tot semblava que es diluïa i es perdia per l'aigüera, la intervenció de Muriel Casals, Carme Forcadell i Josep Maria Vila d'Abadal ha estat providencial. O potser encara ho ha estat més l'instint de supervivència dels mateixos Mas i Junqueras. Qui, entre els seus votants, hauria entès un trencament que hagués frustrat a hores d'ara el procés sobiranista? La relació, doncs, s'ha salvat pels pèls. A repèl i a contrapèl. La unitat necessària per tancar amb dignitat la legislatura i convocar unes eleccions que encara tots dos pretenen plebiscitàries s'ha recuperat en el darrer segon. Però les grans incògnites es mantenen. Seran capaços, Artur Mas i Oriol Junqueras, que lideren efectivament els seus dos partits, d'anar molt més enllà? Tan enllà com calgui?

La gent que sincerament vol la independència, tanta i tanta gent, no entenen els estralls que provoca l'hostilitat entre partits. No admeten que els partits acabin convertint-se més en problema que en solució. Això desanima. I el desànim és letal en el llarg viacrucis que ha de portar Catalunya a la independència. A l'escenari ara hi ha dos líders polítics que han pactat. Al darrere, la seva gent avisa que les dificultats, a partir d'ara, es multiplicaran, perquè les desconfiances es mantenen. En qüestió de setmanes la Generalitat aprovarà lleis contra les quals, una a una, el govern de l'Estat recorrerà. I que seran suspeses al Constitucional. Caldrà molta fermesa. I un gran sentit de la responsabilitat, que fins ara ha estat més aviat magre.