Un estúpid acte reflex

El dimecres 7 de gener una imatge es repetia una vegada i una altra als webs dels mitjans de comunicació d'arreu del món i obria tots els telenotícies. Era el vídeo que mostrava com un dels germans Kourachi assassinava a sang freda, d'un tret al cap, Ahmed Merbatet, l'agent de policia que
feia tasques de vigilància a la redacció de Charlie Hebdo. Les imatges havien estat penjades al Facebook per un veí de la zona, Jordi Mir, que dies després mostrava el seu penediment per haver-ho fet. L'home explicava que era sol a casa i necessitava compartir allò que havia vist amb algú i, sense parar-se a pensar la repercussió que podia tenir aquella seqüència terrorífica d'imatges, ho va penjar al Facebook, com fa habitualment amb altres instantànies de la seva vida quotidiana. Passats uns quinze minuts va esborrar el vídeo del seu perfil, però ja era massa tard: els seus amics ja l'havien fet circular per la xarxa, i al cap de pocs minuts ja va estar disponible a Youtube.

Mir no va pensar ni un moment en l'impacte que tindria la seva decisió de clicar “enviar” aquell matí del 7 de gener. L'emissió del vídeo ha tornat a obrir el debat –antic en les redaccions periodístiques– sobre la conveniència o no d'emetre imatges tan violentes. D'arguments a favor i en contra, n'hi ha un munt. Una part de la professió defensa que si aporta informació ha de publicar-se, sota la clàssica afirmació que una imatge val més que mil paraules. D'altres, amb l'argument de ferir la sensibilitat de l'audiència i del respecte a les víctimes i les seves famílies, sosté que hi ha imatges que és millor estalviar-les a l'audiència perquè no aporten res que no es pugui explicar amb paraules. Quina informació addicional dóna veure com algú disparà un tret al cap a un home ferit a terra? Hi hauria d'haver un camí intermedi. Hi ha qui va optar per editar les imatges o emboirar el moment del tret fatal.

La immediatesa de la xarxa va possibilitar la difusió exponencial de les imatges. Tant les xarxes socials com els mitjans de comunicació les van repetir fins a la sacietat. És d'esperar que la seva difusió respongués a la necessitat de donar informació i no a la morbositat o a les ganes de guanyar audiència. Mir deia, dies després de l'atemptat, que es penedia del que havia fet i demanava perdó a la família de l'agent de policia. La pregunta és: l'horror dels atemptats, hauria estat menys gran si no s'haguessin difós les imatges? De ben segur que no.