El comerç tradicional

Aquests dies pas­sats de Nadal, de Cap d'Any i de Reis, quan la gent pas­seja amunt i avall tafa­ne­jant les boti­gues, ens ado­nem, pot­ser més que mai, com ha anat evo­lu­ci­o­nant la pràctica comer­cial des de la nos­tra infan­tesa. Veiem com, sobre­tot, s'han impo­sat els grans magat­zems i les grans superfícies i s'han anat eclip­sant els esta­bli­ments tra­di­ci­o­nals, aque­lles boti­gues espe­ci­a­lit­za­des que jus­ti­fi­ca­ven tota la vida d'una família, aquells obra­dors arte­sans que prac­ti­ca­ven la feina ben feta abans que la frase es con­vertís en eslògan. Enyoro, és clar, aquell tracte per­so­na­lit­zat, ama­ble, que ultra­pas­sava la relació comer­cial i cre­ava com­pli­ci­tats i afec­tes recíprocs. Per això cada any em trobo en el meu ambi­ent quan la Cam­bra de Comerç de Girona demana la meva col·labo­ració i la dels meus admi­rats Enric Miram­bell i Narcís Jordi Aragó per dic­ta­mi­nar sobre la vera­ci­tat del con­tin­gut docu­men­tal que apor­ten els esta­bli­ments que aspi­ren a ser reco­ne­guts per la seva anti­gui­tat. En aquest sen­tit, la Cam­bra fa una bona tasca esti­mu­lant. Entre els docu­ments que els can­di­dats apor­ten hi ha sem­pre foto­gra­fies d'aque­lles irre­pe­ti­bles, que mar­quen una època i immor­ta­lit­zen un moment. Repas­sant el dos­sier d'aquest any, per exem­ple, retrobo la clàssica bar­be­ria d'altres temps, amb tres o qua­tre cadi­res arti­cu­la­des i tots els bar­bers a la feina, el taller de bici­cle­tes amb un munt de vehi­cles d'aquest tipus recal­cat a les parets del vol­tant, la petita fàbrica de salaó d'anxo­ves amb les dones arre­man­ga­des arren­cant les espi­nes del peix, i la pas­tis­se­ria tra­di­ci­o­nal, amb una deco­ració carac­terística, i uns tau­lells que con­vi­den a la com­pra i a la con­versa. D'aquest ram, enguany s'ha pre­miat la pas­tis­se­ria Orench, de Bla­nes. A Ca l'Orench hi sap tot­hom. És una casa acre­di­tada. Podria demos­trar que ve de molt més enrere però el seu amo s'acon­tenta lliu­rant un dels antics qua­derns d'encàrrecs, de 1914, on es comp­ten els ingres­sos i les des­pe­ses i on veiem, entre altres coses, que la tar­tana d'anar a Llo­ret cos­tava 75 cèntims. Els impre­sos dels anys vint –amb unes capçale­res esplèndi­des– remar­quen la “tor­tada de almen­dra espe­ci­a­li­dad de la casa”. La foto, amb les pres­tat­ge­ries ple­nes de gènere, el tau­lell clàssic de fusta, les balan­ces de mar­bre i plats de llautó, el moli­net del cafè, és antològica. Cent anys d'existència pro­por­ci­o­nen mol­tes anècdo­tes. La més recent, pot­ser, aquesta: visita la casa la Sra. Sánchez Camacho i demana “velas” per posar en un pastís. La filla de la casa li diu que no la pot ser­vir. “Aquí, senyora, no venem velas, venem espel­mes.”