LA GALERIA
El comerç tradicional
Aquests dies passats de Nadal, de Cap d'Any i de Reis, quan la gent passeja amunt i avall tafanejant les botigues, ens adonem, potser més que mai, com ha anat evolucionant la pràctica comercial des de la nostra infantesa. Veiem com, sobretot, s'han imposat els grans magatzems i les grans superfícies i s'han anat eclipsant els establiments tradicionals, aquelles botigues especialitzades que justificaven tota la vida d'una família, aquells obradors artesans que practicaven la feina ben feta abans que la frase es convertís en eslògan. Enyoro, és clar, aquell tracte personalitzat, amable, que ultrapassava la relació comercial i creava complicitats i afectes recíprocs. Per això cada any em trobo en el meu ambient quan la Cambra de Comerç de Girona demana la meva col·laboració i la dels meus admirats Enric Mirambell i Narcís Jordi Aragó per dictaminar sobre la veracitat del contingut documental que aporten els establiments que aspiren a ser reconeguts per la seva antiguitat. En aquest sentit, la Cambra fa una bona tasca estimulant. Entre els documents que els candidats aporten hi ha sempre fotografies d'aquelles irrepetibles, que marquen una època i immortalitzen un moment. Repassant el dossier d'aquest any, per exemple, retrobo la clàssica barberia d'altres temps, amb tres o quatre cadires articulades i tots els barbers a la feina, el taller de bicicletes amb un munt de vehicles d'aquest tipus recalcat a les parets del voltant, la petita fàbrica de salaó d'anxoves amb les dones arremangades arrencant les espines del peix, i la pastisseria tradicional, amb una decoració característica, i uns taulells que conviden a la compra i a la conversa. D'aquest ram, enguany s'ha premiat la pastisseria Orench, de Blanes. A Ca l'Orench hi sap tothom. És una casa acreditada. Podria demostrar que ve de molt més enrere però el seu amo s'acontenta lliurant un dels antics quaderns d'encàrrecs, de 1914, on es compten els ingressos i les despeses i on veiem, entre altres coses, que la tartana d'anar a Lloret costava 75 cèntims. Els impresos dels anys vint –amb unes capçaleres esplèndides– remarquen la “tortada de almendra especialidad de la casa”. La foto, amb les prestatgeries plenes de gènere, el taulell clàssic de fusta, les balances de marbre i plats de llautó, el molinet del cafè, és antològica. Cent anys d'existència proporcionen moltes anècdotes. La més recent, potser, aquesta: visita la casa la Sra. Sánchez Camacho i demana “velas” per posar en un pastís. La filla de la casa li diu que no la pot servir. “Aquí, senyora, no venem velas, venem espelmes.”