No estava morta

La pro­jecció al canal 33 del docu­men­tal Ciu­tat morta ha mogut un enre­nou més que nota­ble que clara­ment està deri­vant en una autèntica tro­nada política. No n'hi ha per a menys. El docu­men­tal ana­litza fre­da­ment uns fets que cau­sen estu­por i que en el seu moment, per desgràcia, van pas­sar massa des­a­per­ce­buts. Calia, doncs, reo­brir-los, plan­te­jar ober­ta­ment la inves­ti­gació sobre el que va pas­sar i exi­gir en con­seqüència les necessàries res­pon­sa­bi­li­tats que se'n podrien deri­var, les polítiques com a mínim. Això és el que ha pas­sat i és molt impor­tant que haja pas­sat. Hi ha hagut moltíssima gent que ha reac­ci­o­nat amb indig­nació, demos­trant que no, que la ciu­tat no està morta. Des del Raval aque­lla mateix nit va eixir una mani­fes­tació més o menys espontània que va fer vet­lla, després del pro­grama, al davant de l'ajun­ta­ment. L'extra­or­dinària audiència que va tenir l'emissió pel canal 33, que va con­ver­tir el pro­grama tele­vi­siu
en el més vist del dia, va demos­trar que no només fun­ci­ona la brutícia, en la tele­visió. I l'efecte ali­men­ta­dor de les xar­xes soci­als amb l'emissió tele­vi­siva i amb la infor­mació dels diari hau­ria de fer refle­xi­o­nar a molts.

Cal, però, anar a fons. Ciu­tat morta retrata una Bar­ce­lona que havia per­dut el nord política­ment par­lant. Una Bar­ce­lona amb un domini abas­se­ga­dor del PSC en cada can­to­nada i on es con­fo­nien els interes­sos de les ins­ti­tu­ci­ons, del par­tit i d'algu­nes tra­mes difícils de defi­nir que crei­xien en les ine­vi­ta­bles àrees fos­ques. Cal saber-ne més, sobre aque­lla època, però també cal evi­tar que això torne a pas­sar. Si no, l'enre­nou cau­sat ara sim­ple­ment no tin­dria sen­tit.