Opinió

Acord i inconcrecions

UDC, amb Duran al capdavant, segueix distorsionant el
procés, mentre que ICV-EUiA sembla que, sense complexos, s'ha decantat pels cants de sirena de Podemos

Després de la massiva participació del 9-N, a la qual es va arribar tot i el precari clima d'entesa existent, la tensió entre CiU i ERC es va incrementar negativament, amb acusacions mútues que tingueren el punt àlgid quan Mas titllà de “mentalitat autonomista” ERC (el qui fa dos dies ho era, als qui mai no ho han estat). Surrealista! La desavinença es va accentuar a partir de la conferència del president Mas el passat 25 de novembre, on la seva proposta provocaria que el procés vers la independència entrés en un atzucac alarmant. En aquella conferència, va quedar palès que el president volia ser l'únic protagonista, i reservava per a la resta acceptar el que ell proposés. Mas intentava de nou el que havia pretès en les eleccions del novembre del 2012, quan reclamava aquella majoria “qualificada”: liderar el procés sobiranista segons els interessos de CiU. Com en aquella ocasió, Mas tornava a fer servir una versió més subtil del modus operandi convergent, de la “puta i la ramoneta”, que tingué èxit en l'època de les majories pujolianes, però ara, quan en l'horitzó convergent hi ha núvols negres, l'èxit ha sigut galdós. Per sort això ja és anècdota i tot indica que el seny s'ha imposat per sobre els interessos partidistes.

Si el president Mas hagués exterioritzat la generositat que exigia als altres, mai hauria condicionat el procés ni el full de ruta als seus interessos o al del partit; ja hauria fet els deures del pacte de legislatura sobre les estructures d'estat, i no hauria esmentat els atributs de president per plantejar aquell lapidari “s'accepta o esgotaré la legislatura”. Com calia esperar, el president d'Esquerra, Oriol Junqueras, per solidaritat amb la diversitat social i amb les classes més desfavorides, s'hi va oposar presentant una proposta sense cap cotilla, amb voluntat dialogant, de negociació i de pacte. Junqueras preveia mesures per alleugerir les grans desigualtats, una lacra que alguns obvien i que cal desterrar urgentment, la qual porta a un axioma poc o gens discutible: mai els desfavorits i marginats votaran la dreta, o dit d'una altra manera, mai la gent propera a Esquerra, la CUP o Súmate votarà Mas, simplement perquè és el líder d'un partit de dretes.

Torna a haver-hi entesa, però cal que el refet pacte no s'esquerdi de nou. Voldríem veure en l'acord, un exercici i lliçó del que pot aconseguir la democràcia quan hi ha voluntat política. Les eleccions no seran fins al 27-S, però no hi haurà llista preferent del president, car tothom podrà confeccionar la seva candidatura amb els independents que vulgui (cosa que, raonablement, fa més factible la possibilitat de superar el 50% dels diputats). Entre els acord, es preveu acabar d'enllestir el full de ruta vers la independència que, imprescindiblement, s'haurà de consensuar també amb la CUP i els que s'hi vulguin afegir i incloure'l en cadascun dels respectius programes, la qual cosa donarà caràcter plebiscitari a les eleccions i, a més, els diferenciarà dels partits unionistes (PP, C's, PSC i Podemos). UDC i Duran segueixen distorsionant el procés, mentre que ICV-EUiA se n'ha desmarcat definitivament, atrets pels cants de sirena de Podemos...

Si s'obté el resultat esperat, també caldrà formar un govern de concentració nacional, amb polítics, independents i entitats sobiranistes tan emblemàtiques com l'ANC, Òmnium, l'AMI i Súmate, per tal que gestioni la transició fins a la consecució del gran objectiu i superi els entrebancs que ens vindran des de la metròpoli...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.