Dylan profètic

Qui ens havia de dir que els ver­sos que Bob Dylan va escriure l'any 1963 en el The times they are a-chan­gin tor­na­rien a estar de plena actu­a­li­tat camí de la segona dècada del segle XXI. I és que cada cop es veuen més sig­nes que anun­cien un canvi amb un objec­tiu, encara, massa incert. Hi ha una sen­sació de desànim com la d'haver tren­cat els ous i encara haver de fer la truita, si se'm per­met la metàfora. Els valors polítics, econòmics, soci­als i morals, i les tro­ba­lles científiques és com si es tro­bes­sin en un procés de mutació cap a altres mane­res de mani­fes­tar-se. A curt, a mitjà o a llarg ter­mini, crec que la força de la història –i no tota la que surt als lli­bres– és impa­ra­ble. Els de la meva gene­ració, prop de la sei­xan­tena, sem­bla que ens moguem en terra de ningú, entre un pas­sat que es fa cada cop més llunyà i un futur que, para­do­xal­ment, mai havia estat tan des­pro­gra­mat com ara. Penso, per exem­ple, en el cas de Ciu­tat morta. Un docu­men­tal col­pi­dor que va ser rebut­jat pels prin­ci­pals poders de l'admi­nis­tració i per la pràctica tota­li­tat de mit­jans de comu­ni­cació. I, mal­grat tot, ha arri­bat a moltíssima gent i ha meres­cut ser por­tada dels mit­jans que al seu moment li van negar el pa i la sal. Rebuig molt lògic si pen­sem que no deixa pre­ci­sa­ment indi­fe­rent ningú i posa en qüestió els tres omni­po­tents poders: el judi­cial, el poli­cial i el polític. El que fa més por no és la injustícia con­creta que se'ns mos­tra, sinó l'evidència que ningú ja pot asse­gu­rar que no s'hagués produït abans, no es pro­du­eixi ara i no es pugui repe­tir. La per­cepció que la innocència no sem­pre és sinònim d'impu­ni­tat. Crear un cor­rent d'empa­tia cap a noves mane­res d'enten­dre i voler can­viar el món. Això és, pre­ci­sa­ment, el que els fa por i els ha fet sem­pre por als qui s'han ator­gat el poder d'admi­nis­trar els seus desig­nis. Ciu­tat morta obre també un camí cap a l'espe­rança. No tot està per­dut quan la infor­mació, la bellesa, el pen­sa­ment, obren nous camins per expan­dir-se més enllà dels canals habi­tu­als i arri­ben a la gent amb tanta o més força que si hi hagues­sin arri­bat pels mit­jans tra­di­ci­o­nals. De la visió curta que tenen alguns del món, em ve al cas la llu­me­nera que va cen­su­rar sis minuts de docu­men­tal que han arra­sat a You­Tube i que en el con­text de la pel·lícula segur que hau­rien pas­sat més des­a­per­ce­buts.