Kurds

L'altre dia em mirava la foto­gra­fia d'un pare i d'un fill pas­se­jant entre els edi­fi­cis derruïts de Kobane. La cri­a­tura sem­blava feliç i som­reia il·lumi­nada per l'amor del pare, que encara por­tava pen­jat a l'esquena el fusell que havia uti­lit­zat per fer fora els sol­dats de l'ISIS. Aque­lla estampa de la feli­ci­tat enmig de la ciu­tat enru­nada feia impressió i expli­cava per què els kurds són avui l'espe­rança del món lliure, com ho van ser els angle­sos el 1940. Els kurds ens recor­den que el sol­dat que lluita per defen­sar els seus amors és més eficaç que no pas el car­nis­ser que intenta satis­fer el seu res­sen­ti­ment o la seva vani­tat. El con­trast entre la humi­li­tat dia­man­tina d'aquell sol­dat i el nar­ci­sisme bar­roc dels com­ba­tents de l'ISIS posa en evidència que la dig­ni­tat humana fa un paper en qual­se­vol con­flicte i que quan callen els canons sem­pre hi ha un moment per escol­tar els ocells. A Europa, les guer­res ja no es basen en la des­trucció dels ter­ri­to­ris ni en l'eli­mi­nació física dels adver­sa­ris. Gra­cies a Déu tenen un biaix més moral i psi­cològic, però trans­for­men igual­ment els espais de rela­ci­ons i millo­ren o con­dem­nen el futur de molta gent. A Grècia, l'extrema esquerra ha pac­tat amb l'extrema dreta per mirar de pro­te­gir les espe­ran­ces del país des d'una posició de força. A Cata­lu­nya el govern que demana gene­ro­si­tat a l'opo­sició per fer front a l'Estat espa­nyol després és capaç d'humi­liar Jordi Pujol anun­ci­ant, el mateix dia que l'expre­si­dent declara al jut­jat –i és inter­ro­gat en cas­tellà–, que el bust de Tar­ra­de­llas serà l'últim que s'ins­tal·larà al pati de Palau. Amb aquests amics, no calen ene­mics. Amb aquesta memòria, no sé si calen home­nat­ges. Com si Tar­ra­de­llas i Puig i Cada­falch hagues­sin estat sants i Pujol no hagués patit presó i tor­tura. Com si els diners no fos­sin una arma pode­rosa i ningú no hagués pagat mai res en negre. Ja veu­rem com aca­barà el drama grec, però les lliçons que sovint donem aquí només ama­guen una gran medi­o­cri­tat i una fosca covar­dia.