Els arbres de Comadira

Arran de l'exposició Obres amb arbres i altres vegetals que Narcís Comadira acaba d'inaugurar a la Fundació Vila Casas, el poeta i pintor ha dit que dibuixava i pintava arbres perquè tenien vida i no es movien. “¿Per què em fascinen tant? Perquè són vius i s'estan quiets.” La combinació em sembla extraordinària i, encara més, pertinent. És un diàleg fascinant que ens parla a bastament de la pulcritud de Comadira, de la necessitat del poeta de traslladar la precisió de la forma escrita a la geomètrica vitalitat de l'art. “Del món vegetal i dels arbres”, ha dit, “m'interessa especialment la varietat formal”. És a dir, l'exuberància –la vida–, però també la quietud –tot allò que ens aboca al sentit, a la reflexió. La pintura, com també afirma Comadira, no vol explicar res, “sinó commoure”, i ell aconsegueix aquesta fita gràcies a l'explícita tensió entre l'arbre –que és natura, però alhora construcció, estructura– i l'arquitectura, que intervé i participa en la naturalesa a partir de la voluntat humana. Comadira es fixa en els marges, en les parets de pedra seca, en tot allò que simbolitza o explicita un límit, en tot allò que clama per l'existència d'aquesta forma. La natura urbanitzada, és a dir, feta a mida dels homes. Els seus arbres, policroms, de tofes consistents i alhora vaporoses, tendeixen certament a l'antropomorfisme; són una vegetació elegant, allunyada de la dispersió caòtica de la flora, com si desitgessin esdevenir columnes i façanes, la “finestra que l'oratjol belluga”. Ho deia Carner a Arbres, i també deia: “Tot home es plany, i l'arbre l'espera i l'aixopluga.” Aquesta és la lliçó dels arbres de Comadira, que ara se'ns presenten amb unes línies més marcades, amb la mateixa constant i poderosa contundència del color. Viuen i ens ofereixen la quietud. Després de veure'ls, com el poeta, “trigo, mandrós, d'un encís d'arbre a fer-me lliure”.