‘Realpolitik' a la catalana

L'independentisme a Catalunya té un ideal que és construir un nou país més lliure, més democràtic, políticament més net i socialment més just, però el somni depèn de la política, per ser més precisos, de la ‘realpolitik'. Passa a qualsevol país del món i en tenim exemples propers i actuals. A Grècia, Alexis Tsipras, el nou primer ministre i líder de Syriza, encapçala un programa d'esquerra radical, però per poder-lo aplicar ha de pagar el preu de la política real; per això retalla la meitat dels ministeris (antiausteritat?), fa un govern sense dones (paritat?) o pacta i governa amb la dreta dura, xenòfoba, homòfoba i antieuropeista... L'objectiu és agafar les regnes del país per dirigir-lo cap a l'ideal. Què podríem dir de Podem a Espanya. El missatge de Pablo Iglesias fa un any exacte era aquest: “Si els catalans volen marxar, no hi ha res a discutir” (El Punt Avui 26/01/2014); avui l'autodeterminació és impossible, del dret a decidir si de cas n'hauríem de parlar i tota aspiració implica una reforma constitucional miraculosa a pactar amb el PP i el PSOE per allò dels dos terços del Congrés. Realpolitik per guanyar a Espanya, ja siguin vots o influències; així, l'Íbex 35 era una llista negra i el PP i el PSOE eren casta; ara bon rotllo amb la família Botín –la dels 2.000 milions amagats a Suïssa–, reunions secretes amb Bono i Zapatero, mal rotllo amb David Fernàndez (CUP). Són dos exemples de mil possibles. Si Catalunya vol tenir un estat, ha de pensar com a estat i sobretot actuar com a estat, amb la seva quota de realpolitik per fer possibles els objectius i els ideals. I això potser no implica fer una llista unitària, però sí remar tots en la mateixa direcció; la d'enfortir el país, les seves eines, la seva credibilitat i la seva massa crítica de cara al 27-S, i la de procurar aparcar tot el que resti o el que doni avantatge als que volen impedir que Catalunya es tregui la camisa de força. Qui no entengui això és un pal a les rodes del país.