Opinió

Viure sense tu

La tempesta

La passió que ens encega i ens torna bojos

La tem­pesta la tenim al cap. La tem­pesta que enxampa el rei Lear en la seva tra­ves­sia de dolor la tenim tots al cap. I jo la tinc al cor. Tinc el cor robat per aquest Lear de Núria Espert, que fa al Lliure, un d'aquells mun­tat­ges sig­nats per Lluís Pas­qual que mar­ca­ran no només la tem­po­rada tea­tral. He tor­nat a plo­rar d'emoció davant l'espec­ta­cle, perquè, cap­gi­rant una de les fra­ses d'aquest text de Shakes­pe­are, l'art està per damunt de la natura. El dia que la vaig veure, tenia davant per davant el pre­si­dent Mara­gall, i el cabell blanc de Lear se'm bar­re­java amb el seu. Pot­ser era part de l'efecte mirall sobre el nos­tre pre­sent que també exer­ceix l'obra. “Les togues i els abrics de pell ens ho ama­guen tot”, deixa anar el rei. Aquest rei que des­trossa el seu regne en només un ins­tant d'ira per l'amor dece­but per Cordèlia, una de les seves tres filles. Amor i desa­mor. Dins nos­tre hi ha l'amor, però també la cru­el­tat, la indi­ferència, la vilesa. Un amor de pares i fills, i no només. L'amor de tota mena. Sal­vant el pas del temps i els esce­na­ris, al Romea, el mateix destí tràgic també sem­bla mar­car la Fedra de Racine. Aque­lla gràcies a la qual vaig con­nec­tar amb Modest Prats, que es des­per­tava a la nit amb la solució per aca­bar de polir la tra­ducció d'un ale­xandrí. Engres­cat, Modest expli­cava que a França puges algú que fa auto­es­top i et recita la Fedra com si res. L'han mamat. Aquí tenim de nou l'opor­tu­ni­tat de fixar-nos en el vers gràcies a una altra Fedra, el somni d'Emma Vila­ra­sau i Sergi Bel­bel. Fedra, sota aquest impres­si­o­nant sol que lluu al Romea, però que també allotja una altra tem­pesta. El foc del desig que crema Fedra. De nou l'amor i la seva capa­ci­tat de con­su­mir-nos i enlai­rar-nos per damunt de la norma i els ele­ments. L'amor pro­hi­bit, la passió que ens encega i ens torna bojos. Els matei­xos que guien a la des­feta Lear, que es pre­gunta si hi ha alguna llei que expli­qui la duresa de cor. El poeta W.H. Auden, estudiós de l'obra de Shakes­pe­are, deia que “no podem triar qui som lliu­res d'esti­mar”. Ja és això.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.