Perilla la classe mitjana

Ben bé ningú explica el perquè, però l'honesta, envejada i trepitjada classe mitjana és més propera a la classe treballadora que a la burgesia, i menys encara a aquesta selecció de l'1 per cent que es declara posseïdora de més riqueses que el 99 per cent restant de població mundial. És patètic presumir de ric i poderós mentre, segons la Creu Roja, moren als països subdesenvolupats milions d'éssers sense poder parar-ho!

Tots els mitjans han denunciat, de la informació del Fòrum de Davos, aquesta fatídica desigualtat entre aquesta minoria superba i el tercer món, tan vella com les seves conquestes i colonització. Aquests, quan eren tribus salvatges, subsistien amb el que els oferia la naturalesa. La civilització els ha portat, a molts, a la inhibició de treballar i d'alimentar-se i a reproduir-se excessivament. Sols poden accedir a diversos extrems, quin més dolent: a) emigrar al país veí, b) cercar camps de refugiats, c) esperar ajudes que no arriben o que ho fan tard i d) contraure brots epidèmics i morir oblidats d'una civilització que es renta la consciència fent-los arribar, de tant en tant, arròs, cereals, llet en pols i religiosos que els indiquen el camí celestial, que no voldrien, és clar.

Trasbalsos de tota mena fan pensar en la targeta negra de la Caixa de Madrid. Crec, però, que mil milions de targeters per al tercer món tampoc arreglarien res encara que s'ocupés de l'assumpte Rato. Per ara, estan condemnats. Milions dels que mengen tres cops al dia ni saben que existeixi aquesta vergonya per a la humanitat.

L'escrit és una referència esquitllada per a la classe mitja que sofreix molts greuges, fa anys que entrà en decadència i ara sols rep indiferència.

El segle passat, Catalunya havia estat el paradigma d'aquest sector de la població. Botiguers, pescadors, pagesos, mestres d'obra i empresaris de la construcció i de tallers mecànics de tota mena. Professionals tals com directors i gerents, arquitectes, enginyers, químics, advocats, notaris, procuradors, ensenyants, catedràtics, funcionaris de nivell alt, gestors i venedors, sumats a un gavadal de petits negocis de tota mena. Si havia estat la norma, ara és ben bé l'excepció. Hom, en qualsevol indret, es giri cap on vulgui, sols veu baixos d'edificis cèntrics buits, on havien proliferat comerços i negocis de tota mena.

Qui no té fills, germans o parents, titulats o no, parats, esgotats de buscar feina? Qui no té amics o parents que han tancat comerços o indústries i ara viuen del raconet, acollonits pensant en què faran en esgotar-se? Qui no té amics amb fills titulats treballant del que sigui a Europa? Qui no endevina un augment de la delinqüència, sols per subsistir? Què resta de la classe mitjana d'ara fa vint anys: la meitat? Més? A l'horitzó, no es veu apuntar cap canvi positiu. Retornarà una situació econòmica que ho faci viable? No hi ha apostes!