(In) Cultura

Setmana de dol en el món de la cultura: ens ha deixat Torres Monsó, l'immens escultor gironí que va ser un autèntic revolucionari, des de l'art pop, fins a l'abstracte, fins a les trencadores composicions en polièster i en colors. Un artista irrepetible. També ens ha deixat Carles Miralles, un veritable savi i alhora un poeta molt notable (inoblidable, La mà de l'arquer). Coneixia la cultura clàssica, especialment la grega, com gairebé ningú més. Ha mort tot de sobte, als setanta anys. A més, és el vintè aniversari de la mort d'Ovidi Montllor, que estem homenatjant arreu i que ha creat escola entre els joves cantants d'arreu dels Països Catalans. Però Ovidi és una excepció: els nostres estimats països tenen una memòria fràgil pel que fa als grans homes i dones de la cultura. Són més notícia les peripècies sovint poc afortunades dels qui regeixen o volen regir la cosa pública, o banquers, ricatxos o il·lustres analfabets que acaparen sovint tots els informatius. Preguntar si la culpa és de la gent que demana escàndol més que refinament, o dels mitjans, que ofereixen sovint escombraries i anècdotes perfectament inútils, és el mateix que preguntar-se què és primer, si l'ou o la gallina. Perquè gent i periodistes s'alimenten mútuament.

El món de la cultura cada cop està més lluny del discurs polític, i els periodistes culturals freqüenten els antípodes de la cultura. Quan volem quedar bé, ens brollen de la boca els grans catalans contemporanis que, des del cinema, la música, la investigació o la pintura estan fent una tasca admirable. Però la cultura interessa molt poc en aquest maleït cercle viciós en què hom creu que només volem vulgaritat i els qui s'alimenten només de la vulgaritat que els ofereixen: la navalla d'Ockham.

I tanmateix, un poble és una cultura (essent-ne la columna vertebral la seva llengua); si no, seríem una filera obedient de formigues que caminen entre arengues polítiques, tot sovint, ai, las, buides de contingut.