Monedero

El vell món s'estructurava en dues categories: els privilegiats i els subalterns. Algunes revolucions van intentar capgirar la situació. Amb resultats desiguals segons on. A França, per exemple, ja no hi ha rei, ni cort, ni Déu. Els han substituïts el president, l'alta administració de l'Estat i la República. Lloats siguin. Més al sud, a Catalunya, els privilegis morals s'han invertit. Ara són els presumptes subalterns els que tenen tota la credibilitat i els hipotètics privilegiats els que més val que callin. Això explica el cas de Juan Carlos Monedero. En el moment en què Podemos ha començat a amenaçar el PP, la maquinària de l'Estat i la premsa de les milícies auxiliars han buscat les costures als seus dirigents. Uns dirigents que sovint parlen amb una altivesa moral insuportable. Ja se sap com treballen aquests senyors. Troben fang on no n'hi ha. Però ara no ha calgut. El número tres de Podemos s'ha envescat tot solet. El 2013 va deixar de declarar prop de mig milió d'euros que havia ingressat com a “assessor” de diversos governs sud-americans en una empresa que fa fila de pantalla. Escapant-se per les teulades, el subaltern Monedero va haver de fer una complementària per evitar el delicte. Però la voluntat de frau hi era. Així han actuat sempre els privilegiats. Malgrat les evidències, molta premsa en aquest país ha justificat la jugada del tio penques. Només fa quatre dies escorxaven Jordi Pujol i ara s'escorxen ells per tapar Juan Carlos Monedero. Moral subalterna.