Opinió

Matar Franco

Franco no ha mort,
atès l'entramat
polític de corrupció, d'enriquiment desaforat, de laminació de llibertats i de manca de qualitat democràtica que caracteritza la política espanyola

Man­llevo el títol d'aquest arti­cle del lli­bre que acaba de publi­car l'amic Antoni Batista, que obre amb una ucro­nia, el dic­ta­dor va morir en l'atemp­tat del Palau d'Aiete (Donosti) l'agost de 1962, la qual cosa donà lloc a una evo­lució política con­tro­lada pels bas­ti­ons del règim i part de l'opo­sició fran­quista. A par­tir d'aquesta ober­tura, que plan­teja al lec­tor la pos­si­bi­li­tat d'una història dife­rent que hau­ria avançat, encara que len­ta­ment, la tran­sició en més d'una dècada, Batista torna al relat històric: aquell estiu Franco arribà a la capi­tal gui­pus­co­ana més tard del que solia i l'esca­mot que havia pre­pa­rat l'atemp­tat es va veure obli­gat a acti­var l'explo­siu un dia abans perquè les inclemències mete­o­rològiques l'havien fet malbé i podia pro­vo­car una explosió no con­tro­lada amb vícti­mes no desit­ja­des. La premsa de l'època no va par­lar de l'intent de l'atemp­tat del Palau d'Aiete, perquè podia des­vet­llar un dels secrets més ben guar­dats pel règim (els dife­rents intents d'atemp­tats con­tra el dic­ta­dor que mos­tra­ven que era vul­ne­ra­ble), sinó que ho des­patxà amb un breu: “En la noche pasada estalló un petardo situ­ado en una huerta situ­ada en la cuesta de Alda­peta” i posant èmfasi en la mort d'un per­sona que inten­tava pas­sar del Berlín ori­en­tal a l'occi­den­tal.

A con­ti­nu­ació Batista res­se­gueix el fil cro­nològic i històric dels dife­rents intents d'atemp­tats con­tra el dic­ta­dor, començant pel que va patir a mans d'un esca­mot lli­ber­tari a Santa Cruz de Tene­rife qua­tre dies abans del 18 de juliol de 1936 i aca­bant amb els poste­ri­ors a 1962. Cor­ro­bora la relació el 1962 entre les Joven­tuts Lli­bertàries i Defensa Inte­rior (Octa­vio Albe­rola, Joan García Oli­ver i Cipri­ano Mera) amb el nucli fun­da­ci­o­nal d'ETA que pro­por­cionà els explo­sius (Iulen de Mada­ri­aga) i al que uns anys abans els anar­quis­tes havien donat les pri­me­res armes per poder ini­ciar la lluita armada. I, sobre­tot, recons­tru­eix les vivències de Joan Conill (després de sor­tir de la presó, on ingressà a les files del PSUC, el cama­rada Bonet; després de la tran­sició ingressà al PSC), que fou l'únic acu­sat con­dem­nat a mort per “ter­ro­risme i rebel·lió mili­tar” (la sentència no men­ci­ona l'intent d'atemp­tat). Con­demna que fou, final­ment, com­mu­tada per trenta anys de presó –dels quals en complí deu a Bur­gos, Jaén i Sara­gossa– gràcies a la cam­pa­nya inter­na­ci­o­nal orga­nit­zada per Josep Benet –advo­cat defen­sor de Conill–, que va tenir l'adhesió del car­de­nal Mon­tini (futur papa Pau VI), i pels anar­quis­tes que segres­ta­ren el vicecònsol espa­nyol a Milà.

qua­tre dècades després de la mort al llit del dic­ta­dor, el 20 de novem­bre de 1975 (pro­ba­ble­ment va morir el dia abans però no es va anun­ciar la seva mort fins a la mati­nada del dia 20 per fer-la coin­ci­dir simbòlica­ment amb l'afu­se­lla­ment de José Anto­nio Primo de Rivera, el màrtir de la cro­ada que Franco no va voler bes­can­viar per pre­sos repu­bli­cans), podríem esta­blir una altra ucro­nia: Franco no ha mort, atès l'entra­mat polític de cor­rupció, d'enri­qui­ment des­a­fo­rat, de lami­nació de lli­ber­tats i de manca de qua­li­tat democràtica que carac­te­ritza la política espa­nyola.

La Guerra Civil la va gua­nyar Franco. I, per molt que ens entos­su­dim, les guer­res quan es per­den tenen con­seqüències a futur, sobre­tot si van segui­des de qua­tre dècades de dic­ta­dura. Fins ben entrada la dècada dels sei­xanta, el movi­ment lli­ber­tari va atemp­tar diver­ses vega­des con­tra el dic­ta­dor i ETA acon­seguí matar el seu suc­ces­sor, l'almi­rall Car­rero Blanco. Aquell 20 de desem­bre de 1973 Franco moria una mica en per­dre la seva mà dreta i home de con­fiança, però el fran­quisme seguí ben viu i les seves escor­ri­a­lles es per­ce­ben encara en la intran­sigència d'un sis­tema polític incapaç de reconèixer el dret a deci­dir dels pobles i el d'eman­ci­pació de les clas­ses tre­ba­lla­do­res.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.