Terrors

Ni dormint deixa el cervell de fer la seva feina i, a voltes, ens presenta l'essència dels terrors més íntims en formats més o menys surrealistes. En els malsons recurrents hi hauria, diuen, el catàleg de les nostres pors. Un clàssic d'aquest repertori és el de quedar-se en blanc en una situació de protagonisme. Per això em semblen tan admirables la gent del teatre, que a diferència dels del cinema, sempre estan sotmesos a aquest test de la memòria i sense possibilitat de repetir la jugada. Com s'ho fan, Déu meu, per recordar tantes i tantes frases? Un enigma! L'actor que se la juga cada nit, en directe i davant del públic, és l'artista suprem, el més aproximat al trapezista que fa el salt mortal sense xarxa. L'actor viu en la tensió entre la màxima concentració personal i l'exposició al públic. El gran Fernán-Gómez va dir en alguna entrevista que no podia suportar que la gent el mirés mentre estava treballant. Una deliciosa boutade que revela, però, la intensitat essencial d'aquesta feina. Només una vegada he vist un actor quedar-se en blanc. L'obra era un monòleg i la cosa es va esdevenir només de començar. Allò va ser un suplici per a ell i per al públic. Va tornar a intentar-ho i tampoc. A la tercera, després d'un breu descans, ho va aconseguir. No puc recordar aquell incident sense sentir, encara, la fràgil vibració que va acompanyar la dicció de l'actor fins al final de l'obra, una lleugera incertesa que delatava la magnitud de l'espant que havia (havíem) tingut. En un dels seus vigorosos llibres sobre teatre Marcos Ordóñez recorda una anècdota en aquesta línia: S'alça el teló. El protagonista és sol damunt de l'escenari, una luxosa sala d'estar. L'actor porta un barnús de seda i encén una cigarreta. Entra el majordom que porta notícies. La frase assajada és: Señor, el conde ha vuelto. Està nerviós i li surt això: Señor, el conde ha muerto. Fa mutis. El protagonista, sol a l'escenari, té la mirada perduda i busca, en va, una frase possible... Amb bon criteri, Ordóñez titula l'anècdota Terror.