Revolució

Els diaris portaven l'altre dia una fotografia de la trobada entre Iannis Varufakis i el canceller d'Hisenda del Regne Unit que era un resum esplèndid de la tempesta que amenaça d'emportar-se Catalunya. Malgrat que tots dos reien, era evident que reien per motius poc coincidents. Si Varufakis es fumia per sota el nas de la tibantor cerimoniosa i una mica rància de George Osborne, el canceller britànic es fumia de la caçadora de porter de discoteca i dels fums de rock star del ministre grec d'Economia. Les rialles de tots dos eren discretes, però transmetien un còctel explosiu de cinisme i de menyspreu que no feia gaire gràcia. Europa ja ha tingut altres atacs de joventut. El maig del 68 i el feixisme dels anys 20 també van ser reaccions antisistema, i Catalunya no en va sortir gaire ben parada. Cada cop que Europa s'ha polaritzat entre una elit decadent i una oposició de motoristes venjatius aquí hem creat un Frankeinstein. Del maig del 68 en va sortir aquella escola de carcoprogres, feta a base de comunisme i de catolicisme, que semblava que ens havíem tret de sobre fins que va aparèixer Pablo Iglesias. Dels anys 20 en va sortir la combinació d'anarquisme i de nacionalisme español que Joan Sales va anomenar failangisme. Aquests dies, mentre Varufakis despertava la imaginació de les teresines europees amb el seu sex appeal d'home amb el nas llarg, em preguntava si no tornarem a quedar engolits per un altre remolí de passions adolescents. La corrupció que indigna alguns tertulians no és res comparat amb el cinisme que vindrà, si la classe mitjana catalana es deixa prendre el pèl. Només cal veure com Rajoy i els que li donen suport es van preparant un enemic a mida per convertir el PP en una mena de partit de l'ordre que monopolitzi el poder com a l'època d'Isabel II o com en els anys del franquisme. Tots aquests que tenen tanta pressa per fer net haurien de recordar com va acabar Espanya gràcies als idealistes que volien fer la revolució i guanyar la guerra al mateix temps.