Opinió

El poeta emmuntanyat

L'‘Obra poètica' està plena tota ella dels mots i expressions vives del seu català escoltat a la llar paterna i materna, coberta tota de la crítica al poder injust, a la submissió

Ni mun­ta­nyenc ni mun­tanyós, emmun­ta­nyat, és a dir, pres per la substància d'allò que observa a distància, d'allò que camina i d'allò que, en part, toca: la mun­ta­nya de l'Alt Urgell del seu país natal, la del començ de l'Alt Piri­neu. Parlo, en aquest cas, de Josep Espu­nyes i Esteve (Pera­mola, 1942), filòleg, poeta, nar­ra­dor, his­to­ri­a­dor i acti­vista cul­tu­ral i periodístic de la cata­la­ni­tat com­pleta, que fa tres anys, en escaure's el seu setantè ani­ver­sari, va reco­llir tota la seva poe­sia en el volum Obra poètica, edi­tada a la Seu d'Urgell per Edi­ci­ons Salòria, que fundà i diri­geix Mar­cel·lí Pas­qual.

Espu­nyes és, en aquests seus ter­ri­to­ris de pra­des flu­vi­als i alts con­glo­me­rats geològics, un home escol­tat, res­pec­tat i esti­mat. S'ho ha ben gua­nyat. Així també ho des­taca el pro­lo­guista d'aquest volum –450 pàgines–, el filòleg i escrip­tor Mar­cel Fité, de Tragó, que des­taca el dens iti­ne­rari vital i cre­a­dor del seu paisà (de Pera­mola a Bar­ce­lona a mit­jan dels anys sei­xanta i, de fa un temps, retor­nat als orígens), alhora que igual­ment ho remar­quen aquells crítics i poe­tes (Felip Cid, Jordi Pàmias, Anton M. Espa­da­ler, etc.), antòlegs (com Àngel Car­mona o Josep M. Canals) o can­tants, com Miquel Àngel Tena i Josep Tero, que s'han acos­tat a la seva obra per a pro­lo­gar-la, inse­rir-la en con­junts poètics amplis (en el seu cas, l'ano­me­nada poe­sia social dels anys sei­xanta i pri­mers setanta) i per a can­tar-la en els actius i com­ba­tius reci­tals de cançó d'autor dels últims temps fran­quis­tes i dels pri­mers de la tran­sició.

Als poe­tes se'ls ha de lle­gir, és clar, però si és pos­si­ble –i en el cas d'Espu­nyes va ser-ho, per la seva total acces­si­bi­li­tat per­so­nal– se'ls ha de trac­tar i –fins al punt que ho per­me­tin– conèixer, amb tots els mati­sos que convé pro­di­gar a aquest verb. El cas és que un ser­vi­dor –i molts altres com jo, que ram­blejàvem sense horari fix en els ini­cis de la nos­tra estada a Bar­ce­lona, a mit­jan dels anys setanta– va tro­bar-se un dia, davant per davant, amb aquest home­not del Piri­neu, tota una presència humana de les altu­res solitàries a la gran ciu­tat: cor­po­ral­ment massís, ben escai­rat d'espat­lles, amples com les por­tes de missa, i amb una testa de “cap de bou” (com diu al seu auto­re­trat). Ja no van cal­dre gai­res expli­ca­ci­ons: la mirada neta i el verb encès ens van fer enten­dre, més enllà d'edats i pro­cedències geogràfiques. Jo el veia –feia deu anys que havia ater­rat a la capi­tal– com l'home trans­ter­rat que, quan més temps pas­sava, més enyo­rava l'ample pai­satge natal que havia hagut de dei­xar i, per fer-se pas­sar l'enyo­ra­ment i, sobre­tot, per com­ba­tre els temps de Franco, l'explo­tació econòmica i els pri­mers esga­rips d'una intel·lec­tu­a­li­tat bur­gesa que s'apli­cava a pon­ti­fi­car des de con­for­ta­bles seti­als, con­ver­tia en camp de bata­lla el seu propi cos i la seva sang, cada cop més diluïda en ses­si­ons inten­ses d'alco­hols de certa gra­du­ació.

Vaig acom­pa­nyar-lo en aque­lles ron­des (Barri Gòtic, Ram­bles, Taller Picasso) –al cos­tat de poe­tes, músics, can­tants, cine­as­tes, pin­tors, gent de lle­tres i altres vaga­bunds d'una mínima lli­ber­tat tan aviat escapçada– i puc ben dir que la seva efígie se m'apa­rei­xia com la del pro­feta que clama en el desert. En la seva con­versa era tallant com un espasí i, reci­tant els seus ver­sos, amb aquest català nord-occi­den­tal dels seus orígens, em sem­blava veure en ell un altre dels grans soli­ta­ris/soli­da­ris que han donat totes les perifèries cul­tu­rals del món, inclosa la pròpia.

Tot això –i més– tro­ba­reu en aquesta autèntica, radi­cal i exqui­sida Obra poètica, plena tota ella dels mots i expres­si­ons vives del seu català escol­tat a la llar paterna i materna, coberta tota de la crítica al poder injust, a la sub­missió i a la indi­ferència clau­di­cants, als can­vis polítics i
econòmics interes­sats (com els que van pro­duir-se, aquells anys, quan es pro­jec­tava el pantà de Rialb, que col­gava lite­ral­ment la vall esti­mada de Tiu­rana, Cas­tell­nou i Base­lla) i, en fi, el clam escrit, final­ment impo­tent, con­tra “els efec­tes del pen­sa­ment únic del model econòmic capi­ta­lista”, que va començar a tas­tar fent de mano­bre i que no ha dei­xat de sen­tir al llarg de la seva vida, en les dife­rents eta­pes que hem vis­cut, durant les quals –i a diferència de tants– Espu­nyes s'ha man­tin­gut ferm i altiu com Lo roc de la Bul­tra del país poe­tit­zat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia