Cansament

Tot cansa. Aquesta és la filo­so­fia de vida que solia pro­cla­mar el pare d'un amic després d'haver vis­cut molt i haver vist mol­tes coses. Sem­pre he pen­sat que té raó, i és pro­ba­ble que aquí ja n'hagi par­lat, i que això també cansi. Però afe­gir-hi que unes coses can­sen més que altres no és con­tra­dir-lo, sinó sim­ple­ment mati­sar-lo. Aquesta set­mana ho ve vist molt clar. Com que és una qüestió molt àmplia, la cen­traré en el món de la política cata­lana. Al marge d'aquest cert can­sa­ment genèric i gene­ral sobre la manera de fer política que deu ser força com­par­tit, lla­vors cadascú tenim els nos­tres can­sa­ments par­ti­cu­lars.

A mi, per exem­ple, em can­sen de manera equi­ta­tiva, al marge de tenir-hi més o menys afi­ni­tat ideològica, la dialèctica bèl·lica, agres­siva i male­du­cada de l'Alícia Sánchez-Camacho ama­nida amb el som­riure de hiena de l'Enric Millo; la supe­ri­o­ri­tat moral com­bi­nada amb la falta de rea­lisme d'en Joan Her­rera, com­par­tida amb els seus ante­ces­sors i els que siguin els seus suc­ces­sors; la vellíssima retòrica flo­ren­tina i la deso­ri­en­tació d'en Miquel Iceta i els líders soci­a­lis­tes ante­ri­ors i suc­ces­sius; la ver­bor­rea de ter­tulià de l'Albert Rivera far­cida de demagògia i menys­preu a falta de con­tin­gut, i fins i tot em cansa la rein­cidència d'ERC a deso­ri­en­tar-se estratègica­ment quan totes li comen­cen a pon­dre. I dels nois de la CUP pot­ser em cansa que encara no em can­sin, o jo què sé.

Tot això em cansa, però entenc que forma part del joc polític, encara que no m'agrada, i també em cansa, que el joc polític sigui com és. Però hi ha una cosa que em cansa més que totes aques­tes. Sí, ho han ende­vi­nat, és la llauna ina­ca­ba­ble de CiU i la relació amb en Duran i Lleida. Sen­tir-lo a ell par­lar del tema és una cosa que pro­voca un can­sa­ment infi­nit. Però encara va ser pit­jor sen­tir l'altre dia en Josep Rull jus­ti­fi­cant el man­te­ni­ment d'aquesta relació enfa­dosa. Diu en Duran que ell no s'ha mogut ideològica­ment i, implícita­ment, cri­tica els que han evo­lu­ci­o­nat cap a on s'ha mogut la soci­e­tat. Duran s'ha con­si­de­rat sem­pre el cen­tre del món i ara l'eix d'aquest món s'ha mogut cap a una altra cen­tra­li­tat. Jo li podria dir que m'he mogut tan poc com ell i que ara m'he tro­bat que és el món el que m'ha situat al cen­tre de la majo­ria. I com jo, molts altres, que li diem una cosa: igual com el senyor Duran ha apro­fi­tat la cen­tra­li­tat, quan l'ha tin­gut, per bene­fici propi, els que la tenim ara la uti­lit­za­rem només perquè hi gua­nyi el país. I que, d'això, sí que no ens en can­sa­rem.