Deu anys independents

Aquesta set­mana fa deu anys que es va apro­var el domini d'inter­net .cat. Aquell va ser un dia històric. No només era una victòria per a la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes. Era també la pri­mera vegada que l'Icann, l'auto­ri­tat mun­dial d'inter­net, apro­vava un domini d'aquest estil. El català va ser inno­va­dor i va obrir camí a tot de domi­nis que avui ja no sor­pre­nen ningú –des d'Escòcia fins a París– i que reco­nei­xen la ini­ci­a­tiva cata­lana com el moment ins­pi­ra­dor, també per a ells.

El .cat va ser, però, també una pri­mera inde­pendència, com un assaig vir­tual. L'Estat espa­nyol va fer tot el que va saber per evi­tar-la, la premsa espa­nyola va asse­gu­rar que allò no pas­sa­ria perquè anava con­tra el progrés natu­ral del món. No hi van fal­tar tam­poc la crida al boi­cot d'alguna asso­ci­ació inter­nauta o les pro­fe­cies en el sen­tit que no sabríem gover­nar-nos.

I deu anys després saben què passa? Sim­ple­ment que tot és abso­lu­ta­ment nor­mal. Avui ningú no qüesti­ona ja el .cat, ni tan sols li atorga una càrrega mili­tant o política. És el que toca, el que és natu­ral.

Recorde la pri­mera reunió de l'Icann a la qual va assis­tir la dele­gació del nou domini. Acos­tu­mats a anar pido­lant que se'ns escol­tara, no ens sabíem ave­nir a tenir taula i micro i a ser con­sul­tats com qual­se­vol altre. Però, saben què va ser el més sor­pre­nent de tot? Que ràpida­ment el repre­sen­tant del domini .es es va acos­tar a donar la ben­vin­guda i a expli­car que esta­ria bé una certa col·labo­ració, “perquè hi ha mol­tes coses on tenim interes­sos comuns”. Vagen pre­nent nota, que això és el que segu­ra­ment pas­sarà d'ací deu anys a la Unió Euro­pea, pot­ser a les Naci­ons Uni­des.