‘Selfies'

Les noves tecnologies han generat una epidèmia d'autoretrats, però la cosa ve de lluny. Fa un parell d'anys un autoretrat de Van Dyck –on el mestre flamenc ens mira de cantó– va provocar un recapte general per assegurar que l'obra es quedés a Anglaterra i no en mans d'un col·leccionista privat. Ara és una de les icones d'una exposició d'autoretrats de totes èpoques que porta el títol suggerent d'Imatge & Identitat. El jo com a tema sembla irresistible. El pobre Van Gogh se'n va fer una quarantena (diuen que havia de servir-se del mirall a causa de la manca de diners per pagar models) i en un dels més coneguts porta la seva famosa orella embenada que, pel que sembla, va ser la seva peculiar manera de segellar públicament l'enemistat amb Gauguin. La Frida Kahlo el va superar amb un autoretrat esgarrifós en el qual fa visible la seva columna vertebral –en realitat una columna jònica trencada en diversos punts– que li travessa el cos. Una declaració de sofriment i autoflagel·lació després d'haver patit un accident terrible. La Kahlo deia que la seva tendència a l'autoretrat era la conseqüència lògica de saber que el jo era el tema que coneixia amb més detall. El tema preferit per tothom: jo. Parleu-li a algú sobre ell i observareu que no es cansa d'escoltar-vos. Benjamin Franklin, un autor famós no pas per l'autoretrat sinó pel seu gènere més afí, l'autobiografia, va fer una confessió càndida: l'home que s'enamora d'ell mateix no té rivals. De fet, com tantes coses, aquesta idea ja l'havia proclamat Oscar Wilde quan deia que l'autoestima es pot convertir en una història d'amor per tota la vida. En aquesta línia la mordaç escriptora americana Dorothy Parker ironitzava sobre la comtessa Asquith amb la següent afirmació: “L'afer de Margot Asquith amb Margot Asquith passarà a la història com una de les grans històries d'amor de la literatura.” Els selfies dels nostres dies, cada cop més, em semblen una reconversió postmoderna, obsessiva, de la promiscuïtat d'altres èpoques.