Tranquils com una granota

Per la ràdio comen­ten una notícia que em res­sona: el Depar­ta­ment de Salut de la Gene­ra­li­tat ha aler­tat sobre l'efecte que poden tenir els medi­ca­ments con­tra l'insomni (ben­zo­di­a­ze­pi­nes), ja que poden pro­vo­car greus efec­tes secun­da­ris; al mateix temps, reco­mana als met­ges que en dis­mi­nu­ei­xin la pres­cripció i pro­po­sin a la gent que apren­gui nous hàbits per dor­mir millor. ¿Quins són aquests hàbits que ens poden treure de l'estat de bom­bar­deig men­tal i por­tar-nos cap a la pos­si­bi­li­tat d'un repòs plàcid? Els experts no ens ho diuen, però ima­gino que pro­ba­ble­ment s'estan refe­rint a la pràctica de l'esport, la desac­ce­le­ració del ritme diürn i alguna tècnica de medi­tació, un hàbit que una ser­vi­dora ha incor­po­rat des de fa anys a l'esde­ve­nir diari i que de ben segur m'ha estal­viat unes quan­tes malal­ties (si més no, algun atac de ner­vis). És amb aquest espe­rit d'expe­ri­men­tació que encaro notícies com aquesta, perquè consti que entenc per­fec­ta­ment que els qui no poden dor­mir i no tenen eines per evi­tar-ho s'aca­bin empas­sant un tub de pas­ti­lles amb ben­zo­no­sequè o el que sigui. En fi, com que des de fa un parell d'anys també sóc can­di­data a dor­mir poc i a més, tre­ba­llo amb ado­les­cents, em sento impli­cada per par­tida doble quan es parla d'hàbits. I què té a veure l'ado­lescència amb l'insomni? Doncs moo­olt. L'adver­ti­ment sobre la neces­si­tat d'evi­tar deter­mi­nada medi­cació m'arriba quan encara em dóna vol­tes al cap la xifra crei­xent d'alum­nes diagnos­ti­cats amb TDAH. Sigla que res­pon a la dèria clas­si­fi­ca­dora dels experts en salut (ho dic amb tots els res­pec­tes; no us ofen­gueu pel qua­li­fi­ca­tiu, però no hi ha res més limi­tant que quan un pare d'alumne et diu: és que el meu fill té dèficit d'atenció amb hiperac­ti­vi­tat, com si s'hagués con­ta­giat d'un mal incu­ra­ble). El TDAH està qua­li­fi­cat com un dels tras­torns psi­quiàtrics més pre­va­lents en pedi­a­tria i es tracta d'una manera com­bi­nada, impli­cant pares, pro­fes­sors, met­ges i psicòlegs. El tema és tan comú que s'ha començat a afron­tar també com una neces­si­tat d'apren­dre nous hàbits a casa, a l'escola i a l'ins­ti­tut. La pràctica del mind­ful­ness o atenció plena és una d'aques­tes eines que cada vegada van adqui­rint més importància, un entre­na­ment en l'auto­re­gu­lació emo­ci­o­nal basat en l'experiència del que s'ano­mena atenció plena, que con­sis­teix a por­tar l'atenció cap al moment pre­sent amb una acti­tud cons­ci­ent i oberta. Només que et posis a obser­var com fun­ci­ona la ment, t'ado­nes que és com un mico embo­git que no para d'anar de pen­sa­ment en pen­sa­ment. Pràcti­ques com aquesta millo­ren el procés d'atenció, esta­bi­lit­zen la ment i per­me­ten obser­var també les emo­ci­ons per regu­lar-les.

Tots hem après mol­tes coses a còpia de cas­ta­nyes, en part perquè no hem rebut una bona edu­cació emo­ci­o­nal (lle­vat que hàgim nas­cuts estre­llats, amb la sort d'haver tin­gut adults carismàtics i equi­li­brats al nos­tre cos­tat des de la pri­mera infan­tesa). La neces­si­tat d'ofe­rir edu­cació emo­ci­o­nal i de donar res­posta a les con­duc­tes vio­len­tes i automàtiques ens porta a bus­car eines per implan­tar nous hàbits. Ja toca. Per això el dia que em va arri­bar a les mans un lli­bre titu­lat Tran­quils i atents com una gra­nota i vaig escol­tar el CD amb medi­ta­ci­ons per prac­ti­car amb nens i joves, vaig enten­dre que alguna cosa està can­vi­ant i ens hi hem de posar per arri­bar a gene­rar can­vis posi­tius (o asser­tius, si ho pre­fe­riu).