Manacorí Guillem d'Efak

Hom prové de mol­tes geo­gra­fies, es pot venir de molts llocs, però qui deixa petja és aquell que molts anys després de la seva mort, vint anys, la gent el recorda, l'estima i el somia.

Aquest per­so­natge genial va ser Gui­llem d'Efak, un jove pio­ner en el pen­sa­ment lliure que es defi­nia català de Mallorca, nas­cut a Gui­nea, fill d'un guàrdia civil. Ho va ser tot, home de mil ofi­cis, per nosal­tres can­tant, escrip­tor i actor. La baula que va fer els Setze Jut­ges encara més seguits, el que recor­dava, enfor­tint Maria del Mar Bonet, la llen­gua i cul­tura de les Illes Bale­ars. La que com­par­tim, la nos­tra, contínua­ment amenaçada per diri­gents incul­tes i sovint, massa sovint, cor­rup­tes, tant a la dreta uni­o­nista com a l'esquerra cen­tra­lista i covarda davant el fet democràtic.

A Mana­cor l'han recor­dat en un acte d'home­natge mul­ti­tu­di­nari, sen­si­ble, musi­cal i poètic. La sala, de totes insu­fi­ci­ent de tant ressò amb la gent que volia fer-lo reviure. En la seva música i obra sem­pre com­pro­mesa amb els seus. Amb nosal­tres. Ber­to­meu Mes­tre escri­via: “Gui­llem, la gen­tada de Mana­cor que vindrà a escol­tar-te i a ‘sen­tir-te'... l'aixe­caràs, l'emo­ci­o­naràs, la com­mouràs… tor­naràs a ficar-te el poble dins de la but­xaca.” I per tanta gent prin­ci­pa­tina que oblida el suport illenc als cata­lans que es defen­sa­ven de Felip V de Borbó, recor­dava: “Ens revi­saràs la història ama­gada, la des­memòria ati­ada al llarg dels dar­rers tres-cents anys.”

Uns joves mallor­quins, Xítxe­ros amb Empenta, han unit acci­ons amb l'OCB (Obra Cul­tu­ral Balear), l'audi­tori i tea­tre de Mana­cor, Núria Feliu, en Pífol, en Jaume San­tan­dreu, en Biel Majo­ral, que escampa el seu vou-veri-vou con­tra la son i en Toni Parera Fons, actiu en la seva rapsòdia ori­gi­nal.

A Bar­ce­lona obrí els cafès tea­tre Cova del Drac i La Cuca­fera, dedi­cats a la cançó en català. Gui­llem d'Efak ha estat un pre­ce­dent refe­ren­cial del cons­tant crei­xe­ment de la nos­tra música en tots els estils. Entu­si­asma la seva bio­gra­fia, dis­co­gra­fia, els seus lli­bres, tea­tre, obra vària i els pre­mis que li ator­ga­ren. Eren un meres­cut reco­nei­xe­ment, fins i tot a títol pòstum.

Un mana­corí que sabia qui era, no un boti­farra. Hi ha una anècdota antològica, un mili­tar espa­nyol s'opo­sava al que repre­sen­tava tot dient: “¡Canta en catalán y además es negro!” Igno­rava que en la nos­tra cul­tura compta tot­hom qui vol.

Un any clau, tot enfo­cat cap Al 27-S, el dia que hem de sumar blancs i negres, homes i dones, tot tipus de gent. Hem de convèncer els inde­ci­sos, els hem d'expli­car la mena de país just i honest que volem cons­truir. Per con­ti­nuar admi­rant el món, per ser lliu­res, per ser més feliços, com ha estat des del juliol de 2010. Cap ver­ti­gen, cap defa­llença, ni a l'ANC, ni a Òmnium, espe­rant la UDC de Car­rasco i For­mi­guera, una IC i EUIA here­ves del ferm PSUC naci­o­nal, de classe, i anti­fran­quista. Més la CUP irre­ve­rent­ment necessària, el munt de gent que sap que Espa­nya és un error històric, que no votarà tebis refor­mis­tes cen­tra­lis­tes plens de por i altres amb fra­ses de popu­lisme estèril. Que s'enfron­tarà democràtica­ment a la dreta extrema, PP i C's, que com tau­rons pels vots que es dis­pu­ten s'han tret la careta.

Els illencs reac­ci­o­nen a tants de des­propòsits, sem­bla que el puti­feri al País Valencià també s'aca­barà. Cal aire nou, els cata­lans el tenim a tocar, no obli­dem tot el que devem a illencs i valen­ci­ans. Ells som nosal­tres.

Amb Gui­llem d'Efak, siau qui sou.