Les tribulacions del senyor Rivera

Temps era temps quan a Espanya un català podia arribar a cap de govern o a president de la república. De la primera, no cal dir-ho, que va ser confusa i efímera. El general Prim, Estanislau Figueras o Francesc Pi i Margall en són la constatació. Acabada aquella etapa històrica i imposada la restauració borbònica, el naixement del catalanisme va liquidar la pretensió. Hi ha hagut una desconfiança secular de Castella respecte a Catalunya. Només cal llegir la prosa de Quevedo per fer-se'n una idea lleugera. Aquesta desconfiança va anar creixent i escampant-se després, quan el catalanisme va desafiar la matriu i l'hegemonia castellanes, sempre amb la intenció de regenerar Espanya. Espanya no se n'ha refiat mai, perquè se sent ben a gust com és. Castellana. Quin resultat va traure Miquel Roca fora de Catalunya quan va intentar fer prosperar un “reformisme” amb etiqueta d'origen compartit? L'exdirigent convergent podria aportar anècdotes ben sucoses sobre les conseqüències de la seva pretensió. Tot això darrerament s'ha embrutat més. Els catalans no només persisteixen a no diluir-se en la grandesa castellana, sinó que, a més, ara pretenen anar-se'n. Per això Albert Rivera patirà molt. La paradoxa té nassos. Un partit nascut contra el catalanisme ara ha de demanar perdó per voler governar a Espanya sent català d'origen. Quan el PP recomana als seus dirigents que facin evident la “catalanitat” de l'invent de Don Alberto, els “ciutadans” haurien de passar-se en massa a l'independentisme.