L'estruç patriota

Hem vist el pre­si­dent Mas en la comissió d'inves­ti­gació pel cas Pujol, sotmès, diuen, a un tri­bu­nal del Sant Ofici, i a la vio­lenta avi­desa amb la qual els adver­sa­ris sem­pre fur­guen en les feri­des i cas­ti­guen la cella oberta, i hem vist com pro­cu­ra­ven emmas­ca­rar-lo pae­lles tant o més bru­tes. I tot això, aquests dies, ha inco­mo­dat i ha fet patir molta gent. És el pre­si­dent del nos­tre país!, diuen, com si això fos defi­ni­tiu, com si no s'hagues­sin pre­gun­tat mai com sona­ria aquest argu­ment fent al·lusió als oce­llots que gover­nen les Bale­ars o València? O fins i tot al plasma que governa les Espa­nyes? Són pre­si­dents i, per allò de la dig­ni­tat ins­ti­tu­ci­o­nal i per altres ema­na­ci­ons sen­ti­men­tals vin­cu­la­des a l'honor i la pàtria, no se'ls ha de sot­me­tre a aquests cal­va­ris. I als reis, encara menys. Un esplèndid país d'estruços patri­o­tes.

S'ha dit que aques­tes comis­si­ons d'inves­ti­gació no són útils, però no pen­sant en la pos­si­bi­li­tat de refor­mar-les, sinó pen­sant a supri­mir-les. Per allò tan dolorós de la pena del tele­notícies i la munició per a la premsa hos­til. És una per­cepció molt estesa però estra­nya. No ha estat bé veure fins a quin punt pot ser bar­ruda la Sánchez-Camacho? I dema­gog en Rivera? No ha estat interes­sant sen­tir l'Ekai­zer defi­nint l'eco­no­mia cata­lana com un capi­ta­lisme d'ami­guets, a l'estil del capi­ta­lisme de la llotja del Ber­nabéu? I denun­ciar com en Fernández Díaz uti­litza la UDEF i en Mon­toro l'Agència Tri­butària, com ins­tru­ments per per­se­guir els adver­sa­ris polítics? No ha estat impres­si­o­nant el tes­ti­moni de gent a qui t'ima­gi­nes, fa uns anys, acla­mant la Marta sota el balcó amb aquell crit d'“això es una dona!” i que ara la defi­nei­xen com la Cru­e­lla de Vil?

El cas Bárce­nas no jus­ti­fica el cas Palau, ni el cas Gürtel ha d'ocul­tar el cas Pujol o vice­versa. La ver­go­nya d'un par­tit que fa obres en negre a la seva seu no és infe­rior a la del que la té embar­gada judi­ci­al­ment, ni la sub­missió a les elèctri­ques o a les enti­tats bancàries d'uns ha de jus­ti­fi­car la dels altres. I el procés, el veri­ta­ble procés il·lusi­o­na­dor i rege­ne­ra­dor que ha des­en­ca­de­nat les mobi­lit­za­ci­ons mul­ti­tu­dinàries, no pot tenir líders amb peus de fang, més con­cen­trats a con­tro­lar-lo que a impul­sar-lo.

La cor­rupció des­cansa sobre la impu­ni­tat, sobre els silen­cis i la con­des­cendència pública, i també sobre la mida del fetge que té cada soci­e­tat. On pre­do­mina la doble moral també ho fa la doble comp­ta­bi­li­tat, i aquí, a més, tot es supe­dita al com­bat polític i els opi­na­dors més dis­tin­gits ens par­len de les debi­li­tats de la carn i que arreu si fa no fa passa el mateix, i que ja se sap, i que tots dema­nem fac­tu­res sense IVA.

Però temo que ara això ja no ens assos­sega. Hi ha massa degra­dació, massa des­es­pe­ració, hi ha gent que pateix moltíssim i gent massa empre­nyada per dedi­car-nos a fer l'estruç ple­gats. Cal saber fins a quin punt el model de desen­vo­lu­pa­ment, les infra­es­truc­tu­res, les polítiques públi­ques, les urbanísti­ques i les medi­am­bi­en­tals no han estat con­di­ci­o­na­des per la cor­rupció. I cal saber-ho, és clar, per no tor­nar-hi.