Les grans lliçons de Grècia

Potser la lliçó més espectacular, i que per sabuda no deixa de ser sorprenent, és que el populisme i la mentida serveixen per guanyar eleccions, però no per governar. Aquí ho vam veure amb les promeses del programa electoral del PP i ara ho hem vist amb les de Syriza a Grècia. Divendres passat, a Brussel·les, Alexis Tsipras i Iannis Varufakis van rebre una dosi de realisme polític i econòmic dels que recordarem molt de temps. Des d'aquella roda de premsa a Atenes entre el president de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, i el flamant ministre d'Economia Iannis Varufakis, que va tenir de tot menys diplomàcia, fins divendres passat, ha passat molt poc temps, però el viratge és sorprenent. Alguns d'aquí, per defensar la posició grega utilitzaven la metàfora de Keynes: “si deus poc al banc el problema es teu, però si li deus un milió de dòlars, els problema és del banc.” Però aquesta figura decau si tu necessites més diners del banc per viure. Si és així, el problema continua sent teu, com ho hem vist amb Grècia.

Però avui no voldria estendre'm amb aquesta lliçó grega perquè el que m'interessa és el que podem aprendre nosaltres, els catalans, de tot el que ha passat. Un dels punts de coincidència de tots els que van en contra del procés és que la independència catalana suposa automàticament la sortida de Catalunya de la UE i de la zona euro. Segons ells, això és el que s'interpreta dels tractats, que no vol dir que sigui el que diuen els tractats, simplement perquè no ho preveuen. Però fixem-nos en el que passa quan hi ha un fet sobrevingut, i com reacciona la UE i la zona euro. La reunificació alemanya i la fallida d'estats membres són fets no previstos en el tractat de la UE, però un cop posats sobre la taula, es va trobar una solució de realisme polític i econòmic. I per què passa això? Perquè un principi que impera a Brussel·les i a moltes cancelleries dels vint-i-vuit països de la UE és la “real política”.

Grècia és un país de poc més d'onze milions d'habitants i té un PIB semblant al de Catalunya. El 2013 la renda per càpita disponible era d'un 63% de la catalana. L'economia submergida és d'un 30% i el nivell d'evasió fiscal està molt per sobre de la mitjana de la UE. Els principals sectors econòmics (navilier, bancari i constructiu) estan a mans d'una oligarquia que, segons alguns informes, tindrien a Suïssa l'equivalent del 70% de tot el deute grec. Tot i les privatitzacions, el 50% del PIB encara està controlat pel sector públic. I després de la quitació i les repetides ajudes, el deute d'avui és de 350.000 milions d'euros, és a dir, el 175% del PIB. Grècia és el malalt més greu de la Unió Europea.

Catalunya té, com hem dit, el mateix PIB amb una economia molt diversificada i extremadament oberta més del 25% de la qual procedeix de les exportacions, i una respectable inversió en recerca i innovació en molts sectors capdavanters. És una de les economies més valorades del Mediterrani. Ahir, a L'Econòmic, es publicava una entrevista als economistes Joan Elies i Joan M. Mateu, autors d'un estudi sobre com quedaria el ràting d'una Catalunya independent, i el situa a un A+, set nivells per sobre del bo porqueria. Segons l'estudi, Catalunya, des del primer moment de la independència, tindria un superàvit fiscal del 2% del PIB i seria contribuent net a la UE.

Divendres passat François Hollande va dir: “Grècia està a la zona euro i ha de continuar a la zona euro” i Angela Merkel va dir: “El nostre objectiu és ajudar que Grècia continuï a la zona euro.”

La pregunta és evident: vistes la dades macroeconòmiques d'ambdós països i els esforços polítics i econòmics per mantenir Grècia a la zona euro, algú pensa que Catalunya seria expulsada del club?