Religiosos

L'últim mestre de religió que recordo era un missioner tronat amb sotana que a les classes ens projectava pel·lícules antigues que en teoria havien d'enaltir les qualitats cristianes i a la pràctica només estimulaven dos tipus de comportament entre l'alumnat: ronxets d'avorriment o rialles irreverents. Puc considerar-me afortunat, ara els diaris van plens de notícies retroactives protagonitzades per adults que tenen uns records infantils molt més sòrdids associats amb els capellans. La taca dels mossens pederastes i la vergonya dels silencis còmplices que van emparar-los han adquirit unes proporcions tan gegantines que n'hi ha per pensar que potser hi hagi més ovelles negres que no pas pastors.

Aquest és el clima que el Partit Popular considera més favorable per tornar a convertir la religió en assignatura avaluable de l'ensenyament públic. Però com es pot puntuar l'assimilació del dogma de fe? Quin criteri faran servir els examinadors per determinar si els alumnes han après que l'home no pot assolir la felicitat sense la intervenció divina? Com s'impartirà un correcte coneixement de la realitat religiosa si se suprimeixen les referències a altres creences cada vegada més esteses a casa nostra? Al PP, concentrat a recuperar el vot dels feligresos políticament descreguts, no sembla pas preocupar-lo cap d'aquests dilemes. Segurament amb una altra majoria absoluta serien fins i tot capaços de penjar novament el crucifix a les aules.

Però tenir sòlida formació religiosa i
observar una pràctica disciplinada de les obligacions del bon creient no ha estat mai cap garantia de ser també bona persona. La història ens proporciona prou
exemples de cristians que després de combregar signaven sentències de mort. De lliçons per impartir, doncs, no en
manquen.