La bombolla

La idea d'Espanya viu des de fa segles fortificada, protegint-se de tota revolució capaç d'alterar l'‘statu quo' que empara l'elit que controla la riquesa i la que controla l'estat. L'absolutisme l'amagava rere els murs d'una fortalesa; les dictadures, rere trinxeres i filats, i la democràcia postfranquista, rere la bombolla constitucional. El principi sempre és el mateix. No hi ha vida més enllà del mur, del filat o de la bombolla. No hi ha principi, dret fonamental o llibertat universalment acceptada que pugui alterar el que la bombolla amaga. Els poders de l'estat custodien el consens absolut dels bombollans sobre l'últim botí del passat imperial; Espanya és una, és nació, és indivisible, la seva sobirania és d'una peça des dels seus orígens i això és immutable, innegociable, impossible de canviar. Qualsevol govern espanyol, del color que sigui, ho sap. Per això es pot presumir de democràcia i afirmar que “votar” (2,3 milions de catalans el 9-N) és “dividir”, “trencar la convivència”, “violar la llei” i ara definitivament és “inconstitucional”. Per això es pot fer ostentació de drets (constitucionals) a la llibertat ideològica i a la llibertat d'expressió i alhora depurar un jutge (Santiago Vidal) per haver defensat una idea inconvenient, la independència de Catalunya. Per això es pot fardar d'Europa i tancar els ulls al fet que aquesta Europa té el doble de països que fa cent anys a causa de processos de recuperació d'una sobirania abans cedida, perduda o conquerida. L'enroc és total i és permanent. La doctrina dins la bombolla es segella a cop de sentència i proclama que la voluntat del poble català respecte al seu futur polític no existeix, no és rellevant, no pot ser consultada i es perseguirà qui faci per consultar-la. Davant d'això, la bombolla esdevé presó, camisa de força i mordassa. I l'única actitud digna i racional és exercir la sobirania del vot tan aviat com sigui possible i fugir cames ajudeu-me.