Sóc Solsona

Encara haurem d'acabar fent una campanya de l'estil Hebdo: jo sóc Solsona. Per defensar la paròdia, la festa, per defensar el carnaval solsoní. Un dels més singulars. Amb música: “el Bufi”. I amb seguici festiu propi: els gegants bojos, el Xut, el Conde de l'Asalto, el Pep dels Oriols, el boxador Olímpic, els nans... amb les colles diferenciades per una bata. I la penjada del ruc amb una corriola fins a l'extrem d'una torratxa. Mofa de la llegenda que diu que en temps de sequera va ser la fórmula emprada pels pagesos de la zona per alimentar l'animal en l'únic punt on hi havia llacsons. I que pixa damunt de tothom que gosa passar per sota. Aquest any que he tingut el goig de ser el Mata-ruc d'Honor, que és qui acaba tibant de la corda mortal, amb el Ramon, president de l'Associació de Festes de Carnaval, marcant el ritme de l'estrebada. Els garanteixo que és una de les millors festes del país. Organitzada per gent amb empenta, sana i il·lusionada. I resulta que ara són sota la lupa de la fiscalia per presumpta incitació a l'odi. No tot s'hi val. L'arribada del rei Carnestoltes enmig d'una recreació bèl·lica al so d'Els homes de Harrelson, que lògicament pot ser tan criticable com que algú es disfressi de bisbe, de Wally o de maki japonès, ha afectat Manos Limpias, el ministre de l'Interior i la rècula habitual. Les xirigotes de Cadis, que inciten a l'odi els catalans de manera sistemàtica, en canvi deuen ser considerades material pedagògic. Dir que Catalunya “ha sacado tajada” d'Espanya i que els catalans són “patanes” o “una merda de dictadors” per ensenyar català deu ser digne de lloança. Això no altera la sensibilitat del senyor ministre, ni de les entitats i partits que aposten per la convivència. Ja és ben bé que el món està capgirat, carnaval inclòs. Potser sí que ha perdut el sentit, ja no serveix ni de vàlvula per fotre's dels poders, ni del seu relat. Perquè els que se'ns pixen a sobre de debò són ells, i ens diuen que plou perquè es pensen que som rucs.