Opinió

LA GALERIA

Setanta anys

En aquells primers anys seixanta del segle passat, quan el vam descobrir, va resultar un diari inspirador d'altres diaris

Ara fa exactament setanta anys que Anna Frank moria a Bergen-Belsen; tenia setze anys i en feia tres que havia començat a escriure el seu famós diari. En català, el diari es publicà el 1959, i vaig poder llegir aquella primera edició, expressament autoritzada a l'Editorial Selecta pel senyor Otto Frank, pare de l'Anna. El 4 d'agost del 1944 acaba sobtadament el diari, dia que la Feld-Polizei fa un escorcoll on l'Anna estava amagada, tots els habitants són arrestats i enviats a camps de concentració, només en va tornar el pare. La Gestapo va saquejar-ho tot, i va deixar per terra en barrija-barreja llibres vells, revistes, diaris, etc.

El diari d'Anna Frank és de bon llegir, i està ben escrit. Quan hom pensa que es tracta d'una noieta tan jove, no s'arriba a entendre del tot com és que escrigui amb aquella elegància, lucidesa i senzillesa plena de vivències sovint tràgiques. En una biografia, en una novel·la, en un diari o també en un debat intel·lectual, m'irrita la prolixitat, l'ampul·lositat i tot allò que és vague i exaltat, poc clar i indefinit, tot allò que és superficial i retarda la lectura. No és el cas de la petita jueva que, sense amigues ni amics, se n'inventa una, la Kitty, a la qual cada dia, o quasi, li fa saber les inquietuds, els projectes (pobreta), les il·lusions.

En aquells primers anys seixanta del segle passat, quan el vam descobrir, va resultar un diari inspirador d'altres diaris, i parlo del que passava en una casa alta, immensa i freda d'aquella Girona també grisa i negra, on companys de curs van començar a escriure una mena o altra de diari. No sé d'on va sortir ni de qui era el llibre que anava passant de mà en mà i en secret. Devia estar prohibit, perquè en aquell seminari preconciliar tot estava prohibit: diaris, revistes, ràdio, notícies foranes, les amistats anomenades particulars… se'ns llegien en públic obres de Thomas Merton (de les quals no enteníem ni fava), del cardenal Mercier, de Thomas de Kempis, de Van der Meersch, de Michel Quoist. El diari d'Anna Frank era una escletxa al món, hi vaig trobar un paral·lelisme concret: per aquell temps se'ns projectà la pel·lícula Els quatre-cents cops de Truffaut i, en l'escena final, el nen protagonista arriba a veure el mar i hi queda embadalit, un horitzó planer i obert que no devia ni haver imaginat mai. Com nosaltres, en aquell temps i circumstància. Ara sembla ben bé ciència-ficció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.