És que sóc molt jove

Entro en una botiga que és mig perfumeria mig d'articles de neteja i demano paper de vidre. “Paper de vidre? Com? Què diu?”, fa la dependenta, una noia d'uns 25 anys d'expressió clarament catalana. “Paper de vidre, diu?” Li explico què és amb paciència pedagògica, però ni ella ni una altra companya saben de què els parlo. M'hi resisteixo tant com puc, però al final ho dic en castellà: “El paper de vidre serveix per lijar.” “Ui, no, no en tenim, però això de paper de vidre deu ser nou, oi?” I rebla molt convençuda: “És que jo sóc molt jove.” Quan li dic que jo ho vaig aprendre quan tenia dos o tres anys em va mirar amb indulgència, amb cara de pensar que jo de petit era un setciències repel·lent. Massa jove per aprendre res de nou, ni tan sols relacionat amb la teva feina. Encara que tu no en tinguis, el paper de vidre és un producte propi del teu ram. Tanmateix li va fer gràcia això del paper de vidre, ves quina cosa més curiosa. “Tan fàcil com és de dir-ne lija!”, devia pensar. Ella, massa jove, i jo massa perepunyetes. Per què no vaig dir lija des d'un primer moment? Per què no vaig començar amb un “buenos días” i així ens hauríem entès tots, inclosa la seva companya sud-americana que, ella sí, va mostrar interès a saber què era el paper de vidre? No cal ser jove per ignorar el català. He sentit lija i destornillador –a qui no vol cols, dos plats– a un fuster de tota la vida i d'aquí de tota la vida. I bolleria a un forner de tota la vida, i vidre templat a un vidrier de tota la vida, i tabic a un paleta de tota la vida, i veig escrit “llegums cuites”, en femení, en una botiga de llegum cuit de tota la vida. Són casos reals i tots recents. Jo em pensava que la gent de l'ofici de tota la vida són els que preserven més bé el vocabulari genuí de cada gremi. Però es veu que tothom és massa jove per fer servir el català amb propietat. I el català, massa vell, passat de moda.