Arribistes o tirans
i la incompetència
dels polítics catalans –amb una llàntia busquem l'excepció– porten al desànim
i a la desmobilització
La vicissitud social i política passa a Catalunya un moment que, depèn com es miri, semblarà curiós, alarmant, decebedor o fins i tot divertit. Per als optimistes-possibilistes de l'independentisme no es pot estar sempre en un estat climàtic, i els anticlímaxs –en la narrativa i en la vida– tenen una funció de repòs i regeneració del tot normal i convenient. On som? Vet aquí el conflicte dual procedent de l'Atenes de Pèricles, i que té en Plató i en Ciceró els primers canònics teòrics: quina és l'actuació correcta del polític, fer allò que li demana el poble, o bé allò que ell creu que ha de fer, encara que sigui el contrari de la petició ciutadana? És el drama –en el sentit poètic del mot– del president Mas, sobre el qual he parlat en més d'una ocasió. Crida l'atenció la virior amb què l'ataquen els seus adversaris polítics, tot i que a hores d'ara potser ja no està tan fora de lloc referir-nos a enemics. I també crida l'atenció que tèbiament que el defensen els qui haurien de fer-ho. Mas sembla abocat a una solitud cada cop més shakespeariana. Per resumir-ho, n'hi ha prou amb una pregunta: què hauria fet la opinió pública si el president hagués surfejat el clamor sobiranista i s'hagués mantingut en l'herència de la política pujoliana de la possibilista entesa de mínims i el peix al cove? Sembla fàcil dir que no hauria pogut fer-ho, que la voluntat popular l'hauria arrossegat, a hores d'ara ja no seria on és i el seu lloc l'ocuparia un altre, del seu mateix partit o d'Esquerra Republicana. Però hauria pogut fer-ho, i és política-ficció de la bona, com deia aquell, imaginar en aquest cas on seríem.
Mirem-nos el dilema de l'estadista des dels aspectes negatius de l'alternativa exposada més amunt: no es podria dir que el polític que es doblega als desitjos dels ciutadans és un resultadista sense principis ni idees, venut al millor postor i disposat a passar per on sigui per mantenir-se en el poder? I de l'altra banda, no es podria dir també que el qui fa rectament allò que creu no és un autista superb, amb ínfules tiràniques, d'esquena a la voluntat majoritària? Fent un cop d'ull als últims trenta anys de vida pública es troben uns quants exemples dels dos casos, i potser la primera conclusió és que és més fàcil xurriaquejar i maleir que apreciar i agrair. En qualsevol cas, els paràmetres que marquen els límits de l'acció de govern no són valors absoluts ni, per descomptat, aliens a la circumstància. En la mecànica del cas, un factor clau, que apareix i desapareix segons el moment i les conveniències: la manera com es lliguen els dos grans conflictes actuals a Catalunya, el sobiranista i el social. L'oposició unionista tendeix a separar-los per acusar el govern de desatendre el segon, i si el govern té dos dits de front –aquí ara val més no entrar-hi– ha d'aclarir aquest punt sempre que calgui, fer veure la insensatesa de deslligar el factor social del factor sobirà, i mostrar com l'obtenció de la plena sobirania hauria de resoldre, o com a mínim millorar de forma substancial, el desastre social actual. Vet aquí la gran pregunta: tindria una Catalunya independent capacitat de pal·liar l'actual barbàrie social? Potser encara no és aquesta, la pregunta bona, sinó una altra: tenen les formacions sobiranistes el propòsits i els plans per dur-ho a terme? Que els rics cada cop siguin menys nombrosos i més rics, i que de pobres cada cop n'hi hagi més i en siguin més també fa temps que ho diem, però fins on poden arribar els remeis o correctors locals?
Permetin-me que em torni a repetir: la desídia, l'egotisme i la incompetència dels polítics catalans –amb una llàntia busquem l'excepció– porten al desànim i a la desmobilització, enquestes canten. Però mentre l'Aznar exigeixi venjança, els tribunals i els jutges tombin decrets i inhabilitin agents, i els virreis locals guanyin vots a casa seva practicant el tir al català, la causa anirà revifant. I si a més el sobiranisme s'enfronta a ments privilegiades capaces de garantir què passarà en cent mil anys, potser tot plegat no està tan perdut.