Negocis andorrans

La família Cierco té molta força a Andorra. El seu ram de tota la vida: el tabac. Tabac ame­ricà, impor­tat a gra­nel i ela­bo­rat a les fàbri­ques del Prin­ci­pat amb llicència de les grans mar­ques. No és pas igual, diuen els fuma­dors, però tot és qüestió d'acos­tu­mar-s'hi. El preu és més baix i això li dóna una bona sor­tida al mer­cat, tant l'inte­rior –a Andorra es fuma molt– com per a l'expor­tació frau­du­lenta. Els fabri­cants de tabac a Andorra tenen molta força perquè mouen diners. I el diner se soci­a­litza entre les cases pai­rals a par­tir d'una llei no escrita enlloc que diu que es pot impor­tar tant tabac estran­ger com tabac andorrà s'hagi com­prat –i cre­mat, sigui dit de pas, que la qua­li­tat és pèssima. Un dia, vaig entre­vis­tar el con­se­ller d'Agri­cul­tura, senyor Marçal, li vaig pre­gun­tat com s'acon­se­guia que els taba­quers res­pec­tes­sin una llei no escrita ni pro­mul­gada. El con­se­ller em va dema­nar que apagués la gra­va­dora que tenia al davant i, després, sense aixe­car gens la veu, em va dir: “El page­sos són els advo­cats dels indus­tri­als. Ja pot tor­nar-la a enge­gar.”

Vaig tri­gar a des­xi­frar la res­posta. Crec haver comprès el mis­satge. Els page­sos andor­rans, les cases pai­rals, són els pro­duc­tors de tabac i les seves famílies són o eren majo­ritàries a les valls, de manera que el vot dels pro­duc­tors deci­dia els govern, el Con­sell i tota auto­ri­tat. Per tant, tenien l'aixeta de les impor­ta­ci­ons de què vivien els indus­tri­als. Quan el tabac ros es ven bé, s'arriba a por­tar tabac de l'Estat espa­nyol per poder-lo cre­mar. O, sen­zi­lla­ment, se'n paga una segona collita ine­xis­tent.

Però l'acti­vi­tat de la família Cierco va aga­far, fa anys, molta més volada, quan van entrar en el negoci de la banca. De fet, un negoci simi­lar al del tabac: tot el que es fa a Andorra és com­ple­ta­ment legal, però es fona­menta en gran part en una mer­ca­de­ria –diners– eva­dida de les fis­ca­li­tats veïnes. Ja va expli­car Josep Pla que un dels ofi­cis més cone­guts, i res­pec­tats, a Andorra era el de con­tra­ban­dista. El pro­blema sem­pre és de mida. Cal tro­bar l'equi­li­bri just i no pas­sar-se de llest.

Els Cierco van estar a punt de sumar-se al grup que va enge­gar i edita encara el Diari d'Andorra. Quan la publi­cació ja era al car­rer, davant les pri­me­res difi­cul­tats finan­ce­res, va sem­blar que hi apor­ta­rien capi­tal. Ells ja havien entrat en el negoci periodístic amb una revista, Poble andorrà, de poc ressò. La idea no va qua­llar. Posa­ven massa con­di­ci­ons, sem­bla. Con­di­ci­ons ideològiques, però sobre­tot temàtiques. Alguns temes no es podrien trac­tar mai. Vet­lla­ria per ells i els seus prin­ci­pis l'amiga Mari­carme Grau, que pro­po­sa­ven com a nova direc­tora. Van dema­nar tant que la corda es va tren­car. I es van que­dar sense con­trol del diari. Que quan era, tot això? Doncs, si no vaig errat, parlo del 1992-1993. Ja fa dies.