Odi

El cata­la­nisme polític està tocat per l'odi. Pot­ser és un símptoma més de l'indi­vi­du­a­lisme i la cobdícia que impreg­nen les soci­e­tats moder­nes. Uns vicis que, pri­va­da­ment, nave­guen en la impu­ni­tat i que, públi­ca­ment, desem­bo­quen en la cor­rupció o nau­fra­guen en la impu­tació. Però a mi em sem­bla que, a més dels vicis comuns, l'odi és el vici para­digmàtic del cata­la­nisme polític.

I no és una obser­vació con­jun­tu­ral que només tin­gui a veure amb el sen­ti­ment de mal­vo­lença o la repugnància pro­funda que es tenen uns par­tits con­tra els altres i que no els per­met una entesa par­la­mentària per con­cre­tar la rei­vin­di­cació de car­rer a favor de la sobi­ra­nia. L'odi del cata­la­nisme polític és estruc­tu­ral, per no anar més lluny, des de la fi de la clan­des­ti­ni­tat.

La relació Tar­ra­de­llas-Pujol va estar mar­cada per l'odi. I va arros­se­gar el soci­a­lisme, que pri­mer va crear el, i després es va fer hereu del, tar­ra­de­llisme, un movi­ment vir­tual en relació d'odi mutu amb el pujo­lisme, un movi­ment pre­sen­cial. La con­ti­nu­ació va ser la relació Pujol-Mara­gall, tant o més mar­cada per l'odi.

La relació entre soci­a­lis­tes i comu­nis­tes també va estar mar­cada per l'odi. El PSC no va parar fins a liqui­dar el PSUC. La tra­jectòria de l'inde­pen­den­tisme és una crònica d'escis­si­ons mar­ca­des per l'odi. En l'epi­sodi dels tri­par­tits, a banda d'un inici de lle­genda èpica, el pro­ta­go­nisme de les punya­la­des per l'esquena va abo­car la mani­o­bra a un final tràgic, del qual no n'ha per­du­rat ningú. L'odi entre CDC i UDC està docu­men­tat a bas­ta­ment. Mon­ti­lla va ser odiat des del cata­la­nisme polític. Duran, també. Roca, també. Carod, també. L'espai d'aquest paper no dóna per a tots els exem­ples.

A dues per­so­nes ben dife­rents, Pujol i Xiri­nacs, els he sen­tit dir, o lle­git escriure, el mateix sobre la tan recla­mada “uni­tat” del cata­la­nisme polític en matèria de la qüestió naci­o­nal. La uni­tat no ser­veix de res. Els màxims fra­cas­sos són fills de la uni­tat: l'Esta­tut del 79, el del 2006 i el desen­llaç de l'Assem­blea de Cata­lu­nya. I és que quan acaba l'ene­mic exo­gen, només ens queda l'odi endo­gen.