Notes madrilenyes

Anar i tor­nar de Girona a Madrid en el TGV és cosa de bufar i fer ampo­lles. En el meu cas, anada, tres hores i mitja; tor­nada, qua­tre hores. Cert que de Bar­ce­lona a Madrid només vam parar a Sara­gossa. A la tor­nada, vam parar a Lleida i Tar­ra­gona. Val a dir que l'entrada a Cata­lu­nya ens el can­ta­ven mili­ons de frui­ters arren­gle­rats a banda i banda, amb els brots pri­ma­ve­rals i la flo­rida evi­dent.

Devien fer una bona oferta, aquesta gent de l'Skoda. Diria que més de la mei­tat dels taxis de Madrid són txecs. Les altres mar­ques també hi són, però mino­ritàries. D'acord que Skoda és de la família Volkswa­gen, com la Seat, i que els ale­manys poden pen­sar que tot queda a casa. Però ara que es parla tant del con­sum quilòmetre zero....

Entràvem al parc d'El Retiro. Al davant, una família amb mai­nada que també visita la capi­tal. El nen –tres o qua­tre anys, diria– escup amb l'estil sofis­ti­cat dels grans juga­dors de fut­bol. El pare li recri­mina: “Niño, no se escupe en el suelo.” El nen no ho entén. “Enton­ces, ¿donde se escupe?”, pre­gunta. No sento la res­posta.

Al cap d'un parell de dies, ens ado­nem que no hi ha immi­grats al car­rer. Bé, sí que n'hi ha, però només sud-ame­ri­cans. Al metro, a l'autobús, als car­rers més popu­lars, tro­bem cares reco­ne­gu­des de races d'abans del des­co­bri­ment. Homes, dones, nens. Molts nens. Però molt pocs negres –pot­ser de la Gui­nea– i cap magrebí. Hau­ria de dir que cap magre­bina, perquè els nord-afri­cans són de mal conèixer, però les seves dones, amb el pre­cepte o la moda del vel, el moca­dor o la burca, es veuen prou. Cap vel, cap moca­dor. És sor­pre­nent. Segur que a Madrid apli­quen alguna diligència per tal de des­viar aquest movi­ment migra­tori, prou velada perquè se con­siga el efecto sin que se note el cui­dado. Un ves­pre, anant a sopar a Casa Lucio, mira­cle!, una noia amb vel, una pare­lla... Però no. Ella duu a la mà el pal de l'auto­foto. Són turis­tes com, nosal­tres, que hi van a sopar.

El diven­dres en canvi, prop de la Cibe­les, veig una cua qui­lomètrica que res­se­gueix alguns car­rers. Són molts milers. Penso: “Entra­des per a Joan Baez? Entra­des per a La Trinca? Repar­tei­xen alguna cosa?” Ho pre­gunto a un ciu­tadà que fa cua paci­ent­ment. “¿Para qué es la cola?” Ell em mira sorprès de la meva ignorància. Però res­pon: “Pa' una igle­sia.” Com que no can­vio de cara, hi afe­geix: “Para el Cristo.” I encara: “Pa' besarle los pies.” Li dono les gràcies per la infor­mació. Em diuen que aquells milers de ciu­ta­dans besa­ran els peus de la imatge i dema­na­ran tres favors. Sem­bla que se'ls en con­ce­dirà un. Cal tenir fe. Moros, no. Però de cris­ti­ans, en tenen molts a Madrid.

Per cert, a Toledo m'havia que­dat amb les ganes de retra­tar un anunci d'entre­pa­nes. Madrid em torna l'ocasió.