Contrasenya

Vet aquí una paraula que ha sal­tat de les pan­ta­lles dels cine­mes i s'ha inte­grat al nos­tre voca­bu­lari més habi­tual. Havíem sen­tit la paraula con­tra­se­nya a les pel·lícules: era el sis­tema que per­me­tia a un espia, o a un mem­bre de la resistència con­tra els nazis, iden­ti­fi­car-se davant del seu con­tacte i demos­trar que, efec­ti­va­ment, era aquell a qui espe­ra­ven. Un sol­dat pre­gun­tava la con­tra­se­nya i si l'altre la sabia podia entrar a la for­ta­lesa o arri­bar a la trin­xera sense que li dis­pa­res­sin un tret. De manera que con­tra­se­nya era un terme que evo­cava perill o acti­tuds i situ­a­ci­ons emo­ci­o­nants, èpiques. Ara, en canvi, con­tra­se­nya és aque­lla sèrie de números o lle­tres més o menys com­pli­cada que hem de recor­dar per iden­ti­fi­car-nos si per exem­ple volem uti­lit­zar el cai­xer del banc, obrir l'ordi­na­dor, con­sul­tar el cor­reu, acce­dir al nos­tre per­fil de la xarxa social o uti­lit­zar inter­net per com­prar. No té cap con­no­tació èpica sinó que és més aviat una qüestió empi­pa­dora, perquè cada cop en tenim més i ens costa recor­dar-les. Hau­rem de patir-ho una mica de temps encara, però tot això can­viarà i aviat en podrem pres­cin­dir. L'ordi­na­dor o el mòbil ens reco­nei­xe­ran per la veu, l'empremta del dit o per altres sis­te­mes més fàcils i més segurs. Neces­si­tem pro­te­gir-nos perquè la segu­re­tat ens ha de pre­o­cu­par, i molt. A les màqui­nes i a inter­net dei­xem un ras­tre impres­si­o­nant de referències per­so­nals que és molt difícil, per no dir impos­si­ble, d'esbor­rar. La infor­mació que hi posem es replica una i altra vegada i s'emma­gat­zema en llocs que no conei­xem, fora del nos­tre abast. És impos­si­ble supri­mir-hi la nos­tra adreça o el DNI, o aque­lla foto­gra­fia o unes fra­ses que hem posat a Face­book. No hi ha res a fer. En rea­li­tat l'única dada nos­tra segura és aque­lla que no hem donat, la que no hem escrit. La resta entra en una dimensió que s'escapa del nos­tre con­trol. Per això en l'ús d'aques­tes tec­no­lo­gies importa ser cons­ci­ents, més que mai, de la trans­cendència dels nos­tres actes, no anar de pressa i no actuar de forma impul­siva, tot el con­trari de com ho fan els més joves, tan impa­ci­ents i tan ràpids com són uti­lit­zant el teclat. Els avenços tec­nològics ens plan­te­gen cons­tant­ment noves qüesti­ons i exi­gei­xen noves acti­tuds. Ara ser un igno­rant vol dir no saber, no enten­dre, els efec­tes d'allò que estàs fent. No es tracta, per tant, de memo­rit­zar una con­tra­se­nya més o menys com­pli­cada, sinó sobre­tot de fer una cosa segu­ra­ment més sen­zi­lla i alhora difícil: pen­sar abans d'actuar.