Voler és poder

Feia ja unes quantes hores que escoltava programes de ràdio perquè sóc membre del jurat dels premis Ràdio Associació i de sobte, enmig d'un programa de RAC1, escolto la veu de l'Enric Millo dient que el procés per la independència ha punxat i el president Mas demanant a totes les forces polítiques que deixin de banda les petites estratègies partidistes en favor del bé comú. He tingut un moment de confusió a causa del cansament i m'he pensat que una vegada més el president demanava unitat i que el PP, amb l'enquesta del CEO a la mà, repetia la consigna de la fi del moviment sobiranista. Però enmig de les meves cabòries ha tornat la veu d'en Millo dient que la V seria un fracàs. Tot plegat, un malson. Imma, no és la ràdio d'avui la que estàs escoltant, és una falca informativa dins d'un programa cultural del darrer 30 d'agost.

La primera reacció ha estat d'alleujament i la segona, d'alerta. El procés continua viu, la V va ser un gran èxit i el 9-N, també. L'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) no diu en cap cas que hi hagi menys independentistes, al contrari, la suma de diputats per la independència és majoritària tot i que no creix al ritme que ho ha fet aquests darrers tres anys. És normal. Els que tenim les coses clares som els que som, majoria quantitativament suficient, però segurament ens cal convèncer més gent perquè a més a més de majoria quantitativa sigui també majoria qualitativa, és a dir, que el nombre sigui prou important perquè sigui legítim.

No n'hi ha prou amb pensar que tenim raó, que n'estem tips i que pensem que marxar és el millor que podem fer si volem avançar com a país. Ho hem de saber explicar, i molt especialment hem de saber seduir, en el bon sentit del terme, els que encara dubten, no tant per convenciment sinó perquè els canvis incomoden. És conegut que una gran part de la gent prefereix conservar el seu espai de confort, per molt precari que sigui, abans de llançar-se a l'aventura d'un nou començament. I aquí està la nostra tasca que fa temps que hauríem d'haver emprès amb força.
Explicar els avantatges de ser nosaltres els amos del nostre destí. No calen grans teories, simplement emprendre les accions per convèncer la gent que es mereix viure millor, com va fer Finlàndia a finals dels anys noranta, quan va decidir aprofitar la transició d'una societat industrial que havia deixat el país empobrit i amb greus problemes estructurals per plantejar la societat de la informació com una oportunitat per viure millor. Hi ho va aconseguir. O els Estats Units, fent del dret a la felicitat la bandera de la seva lluita per la independència. Cal la construcció d'un discurs nacional, d'un relat cohesionador per ajudar a fer el pas als que encara dubten. Un discurs que ha d'anar acompanyat de feina de base per adequar totes les estructures autonòmiques que ja tenim a estructures d'estat i inventar-ne de noves que afectin directament el benestar de les persones. Escòcia es va equivocar en no fer-ho i va permetre que reeixís el relat dels unionistes i la por. Una por fonamentada en mentides que eren tan evidents que cap independentista es va preocupar de combatre, com el tema de les pensions. Quan els avis es varen adonar de l'engany, ja havien votat que no. El país s'ha de construir també en el cor i la ment de la gent.

Les enquestes tenen la seva importància, però no oblidem que són enquestes i que les mostres acostumen a ser problemàtiques i els seus marges d'error poden ser importants. En tot cas representen una tendència, no un resultat. Però el més important per a mi, de tot el que he dit fins ara, és que si comparem les vegades que el PP ha dit que el procés ha punxat amb els resultats de les diferents manifestacions de l'11 de Setembre, el 9-N i similars, veurem clarament que sempre s'han equivocat. No fem cas, doncs, del relat unionista i treballem el nostre, fonamentat en fets. Tenim sis mesos per convèncer. No perdem el temps.