Ens podria passar a tots

Parle amb un amic que avui fa just una set­mana era al vol de Ger­manwings entre Bar­ce­lona i Düssel­dorf, el mateix que es va esta­ve­llar dimarts a la Bar­ci­lona de Pro­vença. Em diu que té “un sen­ti­ment estrany, d'alleu­ja­ment ego­ista, tris­tor i por”. Em sem­bla una defi­nició insu­pe­ra­ble. Ho entenc tot. L'“alleu­ja­ment ego­ista” crec que és la pri­mera sen­sació que vam tenir tots en saber la notícia. Lamen­ta­ble­ment. Però igual que va ser aquell avió podia haver estat el que vam aga­far la set­mana pas­sada o el que aga­fa­rem demà. Com evi­tar l'ego­isme de saber-nos vius? I com evi­tar imme­di­a­ta­ment la tris­tor pels qui han mort?

He lle­git que des de fa més d'un any les estadísti­ques afir­men que hi ha sem­pre, sem­pre vull dir com a mínim, mig milió de per­so­nes en l'aire, volant. Que la suma dels avi­ons enlai­rats en l'hora més baixa de vols és aquesta. I que hi pot haver ins­tants en què estan en l'aire més per­so­nes que habi­tants té un país qual­se­vol, quan és una hora bona. Amb una estadística com aquesta queda clar que l'avi­ació és segura, nota­ble­ment segura. Però també és cert que quan falla és ter­ri­ble.

Sim­ple­ment ens podia haver tocat a nosal­tres però no ha estat així. L'“alleu­ja­ment ego­ista”, però, ens obliga a ser espe­ci­al­ment sen­si­bles amb les vícti­mes de la tragèdia, amb els fami­li­ars i amics que a hores d'ara encara no ente­nen com pot ser que haja des­a­pa­re­gut aque­lla per­sona que esti­ma­ven, així com si res. No hi podem fer res, però podem posar-nos al seu cos­tat, en res­pecte i silenci, emo­ci­o­nats per una absència que d'alguna manera és de tots.