Fustigador

Pot sor­pren­dre els lec­tors joves que els dia­ris ano­me­nes­sin “abs­tención de usu­a­rios” la vaga de tram­vies del 1951. Usa­ven aquest eufe­misme pres­si­o­nats per la cen­sura. Ho comentàrem dimarts pas­sat, en el Col·legi de Peri­o­dis­tes, durant la pre­sen­tació del lli­bre La Bar­ce­lona dels tram­vies i altres tex­tos. Aplega escrits publi­cats i inèdits de Nèstor Luján. És una obra que tant els seus cura­dors i pro­lo­guis­tes –Jordi Amat i Agustí Pons– com l'edi­to­rial Mete­ora –amb el suport de l'Ajun­ta­ment bar­ce­loní– han enlles­tit amb sen­si­bi­li­tat i talent d'orfe­bres. Han posat a l'abast del públic d'avui apor­ta­ci­ons de Luján a un peri­o­disme de denúncia exer­cit amb coratge en les con­di­ci­ons incle­ments que el fran­quisme impo­sava a la premsa. Ell era lla­vors un jove peri­o­dista que des de Des­tino fus­ti­gava les auto­ri­tats muni­ci­pals, un dels pri­mers flancs dèbils del règim.

La gus­pira que va encen­dre els ànims de les clas­ses popu­lars, que es mobi­lit­za­ven per pri­mer cop des del 1939, fou un aug­ment del preu dels bit­llets de tram­via que agreu­java la indig­nació ciu­ta­dana con­tra un ser­vei de trans­port públic nefast. Va cir­cu­lar la con­signa d'anar tot­hom a peu a la feina. Alguns tram­vies, que cir­cu­la­ven buits, foren ape­dre­gats. Hi hagué càrre­gues poli­ci­als i deten­ci­ons d'acti­vis­tes. El govern es va veure forçat a abai­xar les tari­fes i a des­ti­tuir les pri­me­res auto­ri­tats de Bar­ce­lona.

Tal com sos­te­nen Amat i Pons en aquest lli­bre, els arti­cles que Luján publi­cava de feia temps con­tra la com­pa­nyia de tram­vies con­tribuïren que s'incor­porés a la pro­testa bona part de les clas­ses mit­ja­nes que lle­gien aquell set­ma­nari, suc­ce­dani de la premsa libe­ral cata­lana d'abans de la guerra. Era una pri­mera fita de l'inci­pi­ent peri­o­disme fus­ti­ga­dor de la post­guerra. Un altre peri­o­dista, Luis Mar­si­llach, fou cas­ti­gat, dos anys després, per un arti­cle en què denun­ci­ava el pèssim estat dels pisos del barri de Verdún on el gover­na­dor Acedo Colunga enta­fo­rava famílies pobres fora­gi­ta­des de les bar­ra­ques. No eren epi­so­dis menors. Eren bret­xes en el mur de silenci i resig­nació que havia aixe­cat la dic­ta­dura.