Opinió

L'estat emprenedor

El capital prioritza
els guanys a curt
termini, i això mai
va lligat a la recerca, potser sí a la innovació

Una teo­ria estesa és que l'estat és ine­ficaç, lent i poc adap­ta­ble a les cir­cumstàncies can­vi­ants de l'eco­no­mia i per tant és el sec­tor pri­vat qui ha de pilo­tar la inno­vació i el crei­xe­ment econòmic. L'estat hau­ria de “no fer nosa” i limi­tar-se a esta­blir un marc regu­la­dor esta­ble i trans­pa­rent que per­meti la lliure com­petència. Com deia un arti­cle de The Eco­no­mist del 2012: “Que l'estat deixi la resta als revo­lu­ci­o­na­ris de l'eco­no­mia.” És el para­digma de la dreta política. Segons Mari­ana Maz­zu­cato en un recent arti­cle del Foreign Affairs “aquesta tesi és tan falsa com estesa”. Als països que deuen el seu crei­xe­ment a la R+D ha estat l'estat qui ha pres els ris­cos en recerca. El capi­tal pri­vat no els ha vol­gut pren­dre esta­blint les bases que han permès les inno­va­ci­ons comer­ci­als a par­tir de la recerca bàsica. La gran majo­ria dels avenços, de l'avi­ació a l'espai, de la nano­tec­no­lo­gia als nous mate­ri­als, d'inter­net al  GPS, de l'ener­gia neta al gas d'esquist, tots sense excepció, han estat ini­ci­ats amb fons públics que després les empre­ses pri­va­des han desen­vo­lu­pat i comer­ci­a­lit­zat.

Inter­net ve del pro­grama mili­tar Arpa­net, finançat pel Depar­ta­ment de Defensa dels EUA el 1960, la pan­ta­lla tàctil dels telèfons mòbils va ser una inno­vació finançada per la Nati­o­nal Sci­ence Foun­da­tion als anys vui­tanta, la recerca i explo­tació de gas d'esquist, alli­be­rar gas con­tin­gut a les roques mit­jançant la injecció d'aigua a pressió, va ser pagada a par­tir de 1976 pel Mor­gan­town Energy Rese­arch Cen­ter. Això que és cert als EUA ho és també a Ale­ma­nya, Finlàndia o Israel.

La recerca ha d'estar glo­bal­ment i sec­to­ri­al­ment ori­en­tada a un objec­tiu clar i dife­ren­ciat. Si el que es vol és inde­pendència energètica i esta­bi­li­tat en preus, la solució és gas d'esquist, és el cas dels EUA, però si el que es vol és pre­ser­var el medi ambi­ent i reduir la dependència nuclear lla­vors són les ener­gies reno­va­bles les que han de ser pri­o­ritàries, és el cas d'Ale­ma­nya. No és el mer­cat qui ho pot deter­mi­nar sinó les polítiques gover­na­men­tals amb el suport de fons públics.

Una de les crítiques que es fan a la inter­venció pública en R+D és la pèrdua que poden tenir les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques quan les ini­ci­a­ti­ves finançades resul­ten un fracàs. La recerca és una acti­vi­tat arris­cada, i per tant és espe­ra­ble que una part dels pro­jec­tes fra­cas­sin. És ine­vi­ta­ble. Quan les ini­ci­a­ti­ves resul­ten un èxit, s'espera que l'estat surti del negoci o sec­tor al qual ini­ci­al­ment ha donat suport per fer-lo via­ble –pri­va­da­ment no ho era– i del qual s'afirma que la presència pública ja no és necessària perquè les raons que varen jus­ti­fi­car la inter­venció han des­a­pa­re­gut. Fent això, l'estat finança les pèrdues de la recerca però deixa els bene­fi­cis als par­ti­cu­lars. Seria més lògic, com es fa ja a Israel i a Finlàndia, que la presència de l'estat en aques­tes com­pa­nyies –sense posició de con­trol perquè l'Estat no és un bon admi­nis­tra­dor d'empre­ses– es man­tingués per tal de recu­pe­rar la inversió feta i poder rein­ver­tir en nous pro­jec­tes.

Les polítiques fis­cals dels dar­rers anys han pro­te­git els bene­fi­cis del capi­tal en detri­ment d'impul­sar la pro­duc­ti­vi­tat. Als EUA la taxa impo­si­tiva ha pas­sat del 40% al 20% i al Regne Unit Tony Blair va reduir el període en què els fons d'inversió es podien aco­llir a des­comp­tes fis­cals de deu a dos anys... Aques­tes polítiques han reduït els diners públics per la R+D i la con­seqüència ha estat la pèrdua de pro­duc­ti­vi­tat.

Diu el Dr. Bri­call que quan el capi­tal creix més que la pro­duc­ti­vi­tat la desi­gual­tat creix. Les pro­ves són evi­dents i visi­bles com docu­menta Piketty en el best seller El capi­tal del segle XXI.

El capi­tal pri­o­ritza els guanys a curt ter­mini, i això mai va lli­gat a la recerca, pot­ser sí a la inno­vació. Els poders polítics han d'enten­dre que aquest para­digma també se'ls aplica. L'atur, política impor­tant avui per gua­nyar elec­ci­ons, no es pot resol­dre tam­poc a curt ter­mini via recerca. La recerca és sem­pre una política de llarg ter­mini. És cert que la bona admi­nis­tració pública dels països desen­vo­lu­pats va lli­gada a la des­pesa en R+D, que ha de ser esta­ble i, si és pos­si­ble, crei­xent. Espa­nya és a la cua tant en inversió pública com pri­vada en R+D en pro­porció al seu PIB. És aquesta la mei­tat de la dels EUA i el 60% de la mitja de la UE.  Els estats han d'enten­dre que han de pen­sar amb ampli­tud de mires i objec­tius a llarg ter­mini, és a dir, think big.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia