Oenagés paparres

Si cami­nes per segons quins car­rers de Bar­ce­lona has de ser àgil per no dei­xar-te enves­tir per les bici­cle­tes via­nan­ti­ci­des i també per esqui­var els vene­dors d'alguna cosa que tenen l'aire d'enques­ta­dors. Com que conei­xes la música, fas l'orni i pas­ses de llarg sense ni tan sols con­tes­tar amb la mirada. Perquè una cosa és la bona edu­cació i una altra, l'estratègia comu­ni­ca­tiva del dema­naire que, sense saber que exis­teix aquest con­cepte, es val de la cap­ta­tio bene­vo­len­tiae com a pri­meríssim pas per atraure l'atenció de l'inter­lo­cu­tor. Com que el pri­mer ganxo és la mirada, fins i tot abans que la paraula, si tu no mires als ulls de la cara som­ri­ent que et barra el pas, t'estal­vies la llauna d'un estira-i-arronsa ver­bal. Han tor­nat amb molta força els cam­brers de res­tau­rants que fan pro­pa­ganda dels locals a la vorera, a vega­des amb fotos dels plats per poder-los ense­nyar als turis­tes. Són uns papar­res que et dei­xen tran­quil quan veuen que ets del país. Et per­se­guei­xen més els vene­dors que enge­guen pre­gun­tes sob­ta­des d'aquesta mena: ets feliç?, tens fills petits?, t'agrada lle­gir?, et pre­o­cupa la salut?, creus en una altra vida? No saps si et volen ven­dre una Bíblia o un apar­ta­ment a la Costa Dau­rada, però no fas res per esbri­nar-ho. Te'ls treus del damunt com qui espanta les mos­ques. Et sap més greu que t'assal­tin joves d'una oenagé de pres­tigi i solvència irre­prot­xa­bles. Suposo que són noies i nois que tre­ba­llen a comissió, com qual­se­vol altre pro­ducte que es ven al car­rer amb aquest sis­tema, i suposo que deu ser una estratègia eficaç de cap­tació de recur­sos. Pot­ser sí, però fa angúnia veure'ls empai­tant la gent amb la mateixa acti­tud paparra dels que venen un fons d'inversió o el xarop de l'eterna joven­tut. Pro­jec­ten una imatge adot­ze­nada i mer­can­til que desa­cre­dita la causa. A vega­des em vénen ganes de con­tes­tar: “Si insis­tei­xes gaire, em dono de baixa.”