Construint

El des­gra­ciat i ter­ri­ble acci­dent d'avi­ació d'aquesta set­mana que ha cau­sat cent cin­quanta vícti­mes, algu­nes de les quals eren cata­la­nes i cone­gu­des, a més de la sotra­gada emo­ci­o­nal i el sen­ti­ment de soli­da­ri­tat per a les famílies m'ha fet pen­sar en un altre fet que la mag­ni­tud de la tragèdia ha tapat. Em refe­reixo a la pèrdua de talent que ha supo­sat per a algu­nes empre­ses el fet que entre les vícti­mes hi hagués direc­tius i comer­ci­als que durant molts anys han vol­tat per tot el món i han acon­se­guir el mira­cle que les seves indústries fos­sin glo­bals, fent bo allò que el seu món és el món.

D'entre les vícti­mes, en conei­xia una que podria ser la bio­gra­fia de qual­se­vol de les altres, i feia més de trenta anys que viat­java per­tot arreu per fer que pro­duc­tes, en aquest cas maquinària –cata­lana i més con­cre­ta­ment giro­nina– es guanyés un lloc enmig d'aquest món tant com­pe­ti­tiu.

No sé per quina raó no s'ha dit gaire, però la indústria d'un país és una de les més impor­tants estruc­tu­res d'estat. La glo­ba­lit­zació només la gua­nyem i la gua­nya­rem si som capaços de tenir una indústria potent, moderna, com­pe­ti­tiva i amb valor afe­git. Només cal mirar qual­se­vol rànquing i ens ado­na­rem aviat que entre els vint pri­mers països, molts són països rela­ti­va­ment petits, però la seva indus­tria els fa grans i els per­met com­pe­tir amb els grans. I per arri­bar a for­mar part d'aquest qua­dre d'honor, cal molt d'esforç, cal tenir gent empre­ne­dora, cal sacri­fici i, sobre­tot, cal per­se­ve­rança. Quan mirem les dades macro­e­conòmiques actu­als sovint ens omplim de goig quan veiem com de bé van les expor­ta­ci­ons i de la capa­ci­tat que tenen les nos­tres empre­ses per ven­dre a l'exte­rior, però és bo que també reco­ne­guem que això ara és pos­si­ble perquè durant tota aquesta crisi una gran munió de per­so­nes han estat tre­ba­llant, viat­jant, fent con­tac­tes i obrint mer­cats arreu, i és bona part d'aquest esforç el que ara ens per­met el crei­xe­ment que tenim. Res s'impro­visa ni res és fàcil; tot reque­reix esforç i nor­mal­ment aquest és ama­gat, dis­cret i poc reco­ne­gut. Sovint quan par­len de cre­ació de tre­ball replico que seria més adi­ent par­lar de cre­ació d'empre­ses, perquè si no hi ha nous empre­sa­ris i noves empre­ses, l'atur serà una xacra que ens durarà molts anys. La capa­ci­tat de cre­ació d'ocu­pació de les actu­als empre­ses és limi­tada, per més bon crei­xe­ment que tin­guem; i en neces­si­tem de noves. I si no creem un ambi­ent favo­ra­ble, serà difícil. La nos­tra eco­no­mia és oberta i satis­fer el con­sum intern és fàcil de con­ver­tir en impor­tant.

De fet, una dada que ens demos­tra un punt feble nos­tre és que repunta el dèficit comer­cial. L'Estat espa­nyol ha estat molt de temps crei­xent men­tre ali­men­tava la bom­bo­lla de la cons­trucció i ja hem vist el cost que ha tin­gut. En els bons moment de l'espe­cu­lació ser empre­sari, amb tots els pro­ble­mes que com­porta, era objec­ti­va­ment de vocació, puix que amb una ope­ració espe­cu­la­tiva es podia gua­nyar més que qual­se­vol empre­sari gua­nyava amb un any de tre­ball, en el cas que tingués bene­fi­cis. Però ha estat gràcies a aquesta fide­li­tat a l'empresa i no a l'espe­cu­lació que avui podem veure el futur amb més opti­misme.

Encara que sem­bli estrany, cons­truir no sem­pre és un verb que hem de con­ju­gar posi­ti­va­ment, aquesta set­mana hem vist l'informe fet sobre l'AVE espa­nyola i els resul­tats d'Aena, i la irra­ci­o­na­li­tat cons­truc­tora serà un pes fei­xuc que mol­tes gene­ra­ci­ons hau­ran de por­tar i pot­ser també serà un exem­ple d'estudi que podrem ofe­rir a tot el món del que mai s'ha de fer. A més del sen­ti­ment de con­dol a les famílies vícti­mes de l'acci­dent d'avió, avui també hem de tenir un record per a totes les empre­ses que l'absurd destí els ha col­pit for­ta­ment, i el desig que aviat, en la mesura que els sigui pos­si­ble, es puguin refer.