Coses d'en Fono

Sí, ja sé que els amics dels Maris­tes li deien Fona, segons explica en el lli­bre, i que fins i tot per collo­nar-lo li deien Folla­ne­nas, però jo, que també vaig anar als Maris­tes, els vaig conèixer, a ell i al seu germà, com a Fona­lle­ras i després, amb el tracte, com en Fono i el germà d'en Fono. El lli­bre, és clar, és La sala d'estar és un camp de fut­bol i em costa defi­nir-lo, de tal manera que el millor que se m'acu­deix és reco­ma­nar-los que el com­prin i el lle­gei­xin perquè val la pena fer-ho i perquè s'ho pas­sa­ran molt bé. Per què? Doncs perquè els lli­bres d'en Fono estan sem­pre molt i molt ben escrits i perquè en el lli­bre es des­pu­lla púdica­ment i ens explica coses seves que en rea­li­tat són coses dels que vam viure aquells anys, encara que no visquéssim a la riba de l'Onyar amb vis­tes al riu i als til·lers de la Ram­bla. Cal dir-ho, no és una auto­bi­o­gra­fia, tot i que parla d'ell i de la seva família i d'aque­lla Girona que el va veure créixer, del Casino, del col·legi, de les Fires, de Banyo­les, on hi tenia uns avis, i també de Bar­ce­lona, on hi tenia un tiet. El lli­bre és un viatge al recinte fami­liar, a l'espai íntim d'en Fono, a la seva infan­tesa giro­nina, segons s'explica a la con­tra­co­berta. I efec­ti­va­ment, com allà diu, s'hi reme­mo­ren “jocs, aven­tu­res, men­jars i olors”. No és una novel·la ni pretén ser-ho. Són impres­si­ons, i fa l'efecte que l'autor, vol­gu­da­ment, s'ha dis­tan­ciat del que ens explica i que en guarda distància tot i que comença el lli­bre expli­cant com amb el seu germà i la seva ger­mana bui­den el pis després de morir la mare, i l'acaba amb una visita a l'espai de la infan­tesa un dia de gener, amb els til·lers des­pu­llats. Per als giro­nins té, a més, un plus: saber qui era el rei del Penin­su­lar, l'avi Aníbal maître del Savoy que ell no va conèixer. I sabrem coses del seu pare, gran guia turístic de la ciu­tat entre mol­tes d'altres coses i que tenia cops ama­gats, com quan va arri­bar a la Ram­bla ves­tit amb gel·laba d'un viatge a Abu Dhabi. I d'ell, de l'escrip­tor i peri­o­dista a qui Pla va dir que no fos escrip­tor perquè es mori­ria de gana. Així sabrem que el mode­rat Fono va ser des­car­tat per jugar a fut­bol tot i ser nebot del gran Fèlix Farró, que tenia por de l'aigua de la pis­cina, que va esta­ve­llar un R-8 al revolt de la plaça de toros, que va tenir d'her­ma­nos en Satur­nino, el mític Mamut i el no menys recor­dat Por­qui, i que va pas­se­jar de la mà de la Natàlia Molero, això sí, de peti­tets. Gran lli­bre.